LA SETENA HORA

Dos nens, dues realitats

1) Ens ha fet viure amb l’ai al cor. Sabem com es diu: Julen. Va caure dins d’un pou en una localitat de Màlaga i estem convençuts que s’ha fet tot el que convenia per localitzar-lo i rescatar-lo. Ens costa fer-nos càrrec del seu patiment, del patiment de la seva família i del seu entorn. L’experiència, no cal dir-ho, és d’una tristor indescriptible; per això convé valorar i aplaudir tot l’afecte humanitari que s’ha desplegat. 2) El cor sembla que se’ns endureixi a força de repetir les mateixes imatges. D’aquest segon no en sabem res, ni tan sols el seu nom. El mateix dia que el primer nen va caure en un pou, aquest segon nen s’ofegava al mar. Algú, des de les macabres raons que dansen pel seu despatx, va decidir que no podia salpar el vaixell que el podia socórrer; per això ens hem d’avergonyir de la mesquinesa humana.

Camus deia que el principal tema de la filosofia era el suïcidi. Gosem discrepar-ne. El primer és l’impacte que provoca el patiment d’un infant. I el segon és el valor que donem a la vida humana. Si ens plantegeu per quin motiu ho veiem així no tindrem resposta. I malfieu-vos de nosaltres si la busquem, perquè hi ha raons que no es desprenen de proposicions lògiques. Algun dia potser aprendrem que la capacitat d’argumentar té un límit. A l’escola no ensenyem a raonar, ensenyem a viure, i en el camí d’aprendre a viure es desplega el sentiment cap al valor que té la vida. A l’escola hem d’aprendre que no hi ha persones de primera classe i de segona, que aquestes distincions les fem els humans perquè, malgrat tot el que sabem, encara no tenim la voluntat de construir un món que funcioni sense preferències.

Hi ha nens a una banda i a l’altra. Uns, passi el que passi, tindran el coixí de les paraules, el suport d’un discurs que ajudi a esmorteir el dolor que provoca el patiment. Per als altres hi haurà silenci; ni tan sols en els papers que es van signar per evitar que salpessin els vaixells es parla d’ells. En aquests papers hi ha ordres que parlen de reglaments, però enlloc apareixen els nens que ningú sap com es diuen, els que cada dia s’ofeguen al nostre mar. Parlar també d’ells a l’escola és una bona manera de reconèixer i ensenyar que totes les vides mereixen ser viscudes.