FLORS DE BACH

Doncs sí, algun dia ens morirem

Hi ha una pregunta que em fan sovint últimament i que em sorprèn molt que me la facin. La pregunta en qüestió és: “Què hem de respondre a les criatures si ens pregunten si ens morirem o si ens podem morir?” Em sorprèn perquè no he tingut mai cap dubte respecte a la resposta. Em pregunto què ens està passant perquè se’ns desdibuixin qüestions essencials de la vida tan clares i inequívoques com aquesta. ¿A tal punt arriba l’afany de sobreprotecció, que voldríem estalviar als fills una veritat que és inútil pretendre ocultar?

La meva generació i les anteriors a la meva estàvem més en contacte amb la mort que en l’actualitat, i potser per això teníem més clara la resposta si els fills o alumnes ens preguntaven si ens moriríem. La mort no ens ha estat mai amagada ni ha estat mai un tabú a casa meva. De ben petita ja acompanyava els meus pares al cementiri el dia de Tots Sants. Hi anàvem ben d’hora al matí i per contrarestar el fred que feia a fora i el que ens agafava per dins, a la tornada ens esperava un deliciós esmorzar de xocolata desfeta que ens reconnectava amb els plaers de viure i ens feia revifar. Encara era una nena quan vaig anar al meu primer enterrament, el d’una senyora gran del poble amiga de la família. No vaig dormir en tota la nit de l’impacte que em va ocasionar. Els meus avis em van acollir al seu llit, em van parlar de la mort amb naturalitat i em van tranquil·litzar. També alguns familiars meus que van morir fa anys -una besàvia que vivia amb nosaltres, el meu pare i dos avis-, ho van fer a casa i els vàrem vetllar als seus llits. Ara, en canvi, ens hem endut la mort lluny de les llars i la canalla no sol trepitjar els cementiris.

El que hem de dir si les criatures ens pregunten si ens morirem, ho tindríem molt clar si estiguéssim més connectats amb la vida i la mort. A les persones que m’ho pregunten els responc sempre amb una altra pregunta. Tu et moriràs? O ets immortal? ¿I el teu fill es morirà? O és immortal? La resposta és tan òbvia que no caldria afegir res més. Però aleshores ve una nova pregunta. Com podem evitar que tinguin por? Què els podem dir perquè estiguin tranquils? Tenir por és inevitable, gairebé tots en tenim en alguna mesura. De què podem dir perquè estiguin tranquils en parlarem el pròxim dia.