L’EXPLORADOR REPRIMIT

Deures cívics de l’any passat

Ja fa un any. Acabàvem l’agost del 2017 intentant pensar com començaríem el curs, compartint amb infants i adolescents el drama absurd de joves, dels nostres, que mataven i morien entre nosaltres. Tots teníem més preguntes que respostes i vam començar a ajudar-los (ajudar-nos) a trobar sentit per viure entre felicitats sense amagar els dolors d’uns altres. Malauradament, aviat, altres històries i relats van ocupar els espais de les emocions públiques i les confrontacions polítiques i els infants es van quedar plens de silencis. Ara, en l’aniversari, els discursos oficials tornen a la lògica policial i a les guerres informatives. Tanmateix, no podem oblidar de nou els deures pendents, tot allò que havíem d’haver fet i no hem fet.

Com que no hem avançat gaire en l’acceptació de la complexa diversitat d’infàncies (més aviat domina la segregació), potser el primer que caldrà comprovar activament és si qualsevol infant pot estar en una classe, seure al costat d’un altre, sense sentir-se estrany, sense que algun pare es queixi de les “males companyies”. Aparcant protocols, potser haurem de revisar i comprovar si qualsevol alumne pot sentir que l’escola és seva i que a l’escola hi cap alguna cosa cosa del seu món (alguna cosa més que culturalisme folklòric). En lloc de parlar d’integració farem una anàlisi en profunditat de si qualsevol pot ser un infant més, un jove més, jugar entre diversos, enamorar-se de qui vulgui, opinar i participar.

Potser, definitivament, serà el curs en què els alumnes comprovaran que els diversos déus estan aparcats a la porta de l’escola. Descobriran que a les aules existeix l’obligació de pensar (de preguntar-se i dubtar) per entendre el món. Que, en sortir, cadascú es lliure de pregar a qui vulgui, en una comunitat que no hauria de tenir pregàries oficials. Mentre les oportunitats educatives estimulen el seu desenvolupament, personal i ciutadà, aniran descobrint que tenen algunes possibilitats de futur, no gaire injustament diferents de les dels seus amics. Temo, però, que serà el curs del fals discurs de l’odi, que tothom simplistament invoca. Negar l’altre, voler eliminar l’altre, és un sentiment cultural proporcional a la construcció d’enemics. Pensar a conviure significa renunciar a definir enemics, tot tipus d’enemics, començant pel que no pensa com nosaltres i continuant pel que percebem com a molt diferent.