NO SEMPRE TINC COSES A DIR

Deixeu-vos acompanyar pels vostres sants

El dia de Tots Sants vaig agafar de la prestatgeria de la sala un 'Magos del Humor' de l’any 71, el primer que em va regalar el meu avi Ricardo. El meu avi, que sempre que em veia em deia “¡Campeón!”, que em donava suport per desenvolupar els talents que jo pogués tenir (llegir, escriure, dibuixar…). Fullejant aquell tebeo (sí, l’any 71 no en dèiem còmics) vaig sentir el que he sentit tantes altres vegades: que el meu avi m’ha acompanyat en la meva vida.

Ell, i els altres avis. L’avi Juan, que jugava amb mi a dames (era molt mal perdedor, però no es cansava mai de jugar amb mi) i que, sabent que jo era molt mal menjador (de peix, especialment), quan venia a dinar a casa sempre duia pastes de crema amb una cirereta confitada, i a les postres me la donava tot bramant: “¡Come, nene, que eso no tiene espinas!” La meva àvia Amelia, que resava el parenostre abans de dormir i ens incorporava a tots en la seva pregària, i que a la seva botiga de gèneres de punt em donava tisores, cel·lo i capses de mitjons i de camises buides i lloava amb entusiasme els robots ben quadriculats que jo feia amb aquells cartrons. Fins i tot la meva àvia Pepita, que no vaig arribar a conèixer, professora de piano, de qui vull creure que vaig heretar l’oïda musical que pugui tenir.

Els meus avis són els meus sants i santes, i sovint es fan presents quan llegeixo, escric, xerro, dibuixo, creo, prego, canto, faig un regal, un petó, una abraçada. Estic segur que no soc l’únic. De fet, estic segur que mentre llegíeu els meus records-que-són-més-que-records us venien al cap i al cor les paraules i els gestos dels vostres propis sants i santes, que no són aquí… però d’alguna manera sí que hi són. Oi que sí?

Pares, mares, educadors, animeu els fills i els alumnes a recordar i a més-que-recordar aquells que no són ara amb ells però de qui sempre van rebre amor a través del que deien i el que feien. I que infants i joves puguin experimentar aquesta presència amorosa a la seva manera: dibuixant, amb un conte, cantant, escrivint, jugant… o anant al cementiri.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: deixeu-vos acompanyar pels vostres sants i santes, i feu com ells, sigueu bons amb els que estimeu, en paraules, gestos i fets. Pot haver-hi cap llegat millor?