06/01/2018

Benvolguts Reis d’orient

2 min

Us volia demanar un petit favor, que tinguéssiu pietat d’una progenitora nefasta que s’ha oblidat de fer la seva pròpia llista i atenguéssiu aquesta carta tardana.

Els menors d’edat a càrrec (MEC) ja tenen una edat i, en teoria, ja no vaig tan atabalada, però justificaré el meu retard. Jo tenia vacances. Però no sé com les vacances es van volatilitzar. Crec que tot plegat va ser una acumulació de causes. Comencem: planificar i fer les compres que cal fer aquests dies i que Ses Majestats ens deleguen, i ho vaig fer de forma prou eficaç. Planificar el sopar de la nit de Nadal, comprar els ingredients, cuinar-los, menjar-los. Escoltar com el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 es plantava i deia que plegava de l’extraescolar, que ja ho havia dit mil cops, i que no pensava tornar-hi. Començar a buscar-ne una d’alternativa mentre parlàvem amb els responsables de l’actual. Monitoritzar les tres nits en què el MEC número 2 va convidar uns quants amics a envair la sala amb matalassos i hormones d’ Adolescentis comunis. Comprar entrades per anar tots plegats a veure un espectacle magnífic de dansa, circ i acrobàcia, In Tarsi, al Mercat de les Flors. Anar-hi i gaudir-lo i explicar a tothom que hi són fins al 14 de gener i que no us el podeu perdre. Atendre converses importants amb la MEC número 1. Rebre a casa amics i més amics per compartir el patiment del recompte del 21-D, per celebrar el Nadal, per celebrar que nosaltres i els nostres MEC tenim amics. Anar a cases d’amics per les mateixes raons. Pactar amb els MEC una manera civilitzada de celebrar el Cap d’Any i coordinar la logística que es deriva de les paraules manera civilitzada. Procurar que el MEC número 3 no mutés en una pantalla de proporcions 16:9. Recordar, de sobte, que només quedava un rotlle de paper de vàter a casa i córrer a la botiga a comprar les dues tones necessàries per a la nostra supervivència.

Contemplar com el MEC número 3 es llançava en planxa damunt el sofà i veure com el seu cap aterrava contra el tros de braç desprotegit de coixí. Anar a l’hospital perquè l’impacte l’havia deixat marejat i somnolent i mentre érem a la sala d’espera, fer-li jurar que a partir de llavors es mouria com un iogui silent, en lloc d’un acròbata rus. Respirar tranquils perquè el cop només va ser un cop. Desactivar la vaga de braços caiguts d’ordre dels tres MEC i fer el sord a consignes com ara “No sé per què hem d’endreçar la casa per Nadal, si no som cristians, i tot aquest rotllo ens importa un rave”. Etc., etc., etc. Total, que he estat molt ocupada, i que si hi soc a temps només demano una cosa, encara que sembli contradictòria: que el 2018 sigui, com a mínim, igual de fantàstic que el 2017. Gràcies majestats, la seva sempre republicana (excepte en el seu cas) pitjor mare del món.

stats