Barberia

“On vas amb aquestes xolles?” Era la tercera vegada que sentia aquesta pregunta retòrica i a mi, com sempre, m’agafava de sorpresa. És el que té l’alopècia, que et despreocupes dels teus cabells fins que algú et fa adonar que malgrat les clarianes evidents de la teva closca, les zones laterals s’han anat reproduint silenciosament fins a donar-te un aspecte molt semblant al dels pallassos infantils, aquells que fan una mica de por. No passa res, vaig pensar, vaig a esquilar-me i amb una mica de sort ja estaré apariat fins d’aquí tres mesos bons.

Només hi havia un petit problema. Era la vigília de Nadal i totes les perruqueries del barri estaven tancades i barrades. Coi de festes i coi de jo que sempre faig les coses a misses dites. Dues hores i cinc persianes abaixades més tard, quan ja tornava a casa els sogres resignat a entomar les bromes capil·lars dels meus familiars, de sobte me la vaig trobar just davant els morros. Era una barberia de barri, de les de tota la vida, sense fotos de models a l’aparador ni pots de cremes caríssimes que suposadament et deixen el cap com el de Gerard Piqué. Era la meva salvació nadalenca.

Quan vaig entrar-hi va ser com si em teletransportés a un altre món. El local, malgrat ser petit, estava ple de magribins adolescents que miraven el mòbil aliens a la música autòctona que sonava a tot drap. De tant en tant aixecaven el cap i feien bromes entre ells en un idioma amb gust de sorra que no entenia, però que sonava mil·lenari i evocador.

Vaig demanar tanda convençut que en tindria per a una hora, però sorprenentment em van agafar immediatament. Es veu que tots els adolescents de pentinats impossibles estaven esperant el mateix barber, justament el que no m’havia tocat a mi. Només em va caldre observar-lo uns minuts per entendre-ho. Aquell home era el Miquel Àngel dels barbers, el que feia amb la maquineta era màgia capil·lar, escultura pura, un festival de volums canviants i formes geomètriques impossibles.

He de reconèixer que em vaig passar tota l’estona mirant-lo embadalit i quan vaig pagar un preu ridículament barat em vaig trobar una mica enyorat d’aquells temps en què el serrell m’amagava de les situacions compromeses i tenia prou cabell per deixar-me esculpir per un artista de debò.