NO SEMPRE TINC COSES A DIR

Avalueu com els bons mestres

Una de les (moltes) coses bones de la meva feina com a xerraire fent conferències i sessions de formació és que vaig a moltes escoles i veig molts mestres, sovint mentre fan classe o són pels passadissos o al pati, i us he de dir, famílies, que són molt bons. I una de les coses que sempre he admirat és el profund coneixement que tenen dels alumnes i com se’ls estimen. Ho veig en la manera com els parlen i com en parlen: saben com els va, i com han millorat o si estan passant un mal moment (i per què). I en les sessions d’avaluació de final de curs els bons mestres no perden la paciència (per maratonianes que siguin) i aporten dades rellevants que cal considerar per ajudar l’alumne a triomfar.

Els bons mestres em recorden la paràbola de la figuera que no donava fruit. L’amo de la finca diu “Tallem-la”, però el que li porta la vinya respon “Deixa-la encara aquest any. La cuidaré millor, a veure si dona fruit. Sempre hi ets a temps de tallar-la”. Això fan els bons mestres: si els alumnes no superen les proves, després de l’avaluació es proposen fer-ho millor, trobar la manera que els alumnes donin fruit. Els bons mestres sempre donen una segona oportunitat. I una tercera. I una quarta. I les que calguin. ¿No és el que volem les famílies per als nostres fills?

Potser recordeu aquella frase que van fer tan popular Cruz y Raya: “Si hay que ir, se va, pero ir pa’ ná es tontería”. Doncs bé, aquest seria l’antilema dels bons educadors, que sempre hi van. Els diuen “No te’n sortiràs, amb aquella nena: no calla ni sota l’aigua!” Però ells hi van. Els diuen “No en faràs res, d’aquell xaval: és un insolent que sempre vol tenir l’última paraula”. Però ells hi van. I aquest és un dels secrets de l’èxit educatiu: que els educadors (mestres, professors, mares, pares…) hi anem, hi anem sempre, que sapiguem mirar els nostres alumnes i els nostres fills amb exigència i amb esperança, amb confiança i, sobretot, amb afecte.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: dediqueu un pensament agraït als bons mestres que tant estimen els seus alumnes i que posen tantes hores en la seva educació, i avalueu els vostres fills com ho fan ells, anant-hi sempre, perquè, creieu-me: mai és “pa’ ná” i mai és “tontería”!