Aprenentatges de les vacances

Ja ha començat el curs escolar (ja ha començat el curs escolar!) i sembla que ha arribat l’hora d’activar les neurones de l’aprenentatge. Però he de dir que al llarg de les vacances d’estiu, tot i no fotre ni brot, també n’he après algunes, de coses.

He après a tirar cervesa darrere una barra a les festes de Gràcia, i em sento més tranquil·la perquè si em falla l’ofici d’escriure puc provar-ne un altre que m’ajudi a pagar factures i vambes esbotzades. Per això, quan el menor d’edat a càrrec (MEC) número 2 va dir que buscava feina de cambrer per guanyar quatre duros el vaig ajudar a escriure el seu primer currículum. Un altre dels aprenentatges de l’estiu ha estat la resistència al suborn. Tot i que em va oferir cinc euros, no vaig cedir, i va ser ell mateix qui va teclejar la llista de dades personals, acadèmiques i espirituals. Perquè ara, als CV, resulta que s’hi ha d’afegir l’apartat “aptituds”. Allà el sol·licitant explicita per què serveix per a la feina que demana, amb una llista de virtuts que freguen els superpoders. I entre tots dos vam fer una llista, que, de passda, em va estalviar pagar-li un psicòleg per falta d’autoestima. De nou, un aprenentatge. A partir d’ara quan un dels MEC se senti poca cosa l’obligaré a escriure un currículum.

També he après que la resistència cerebral dels MEC a les visites culturals és més gran de la que expressen les seves queixes i laments. Vaig pasturar els MEC número 2 i 3 per Roma, Nàpols (amb visita a Pompeia inclosa) i, segons les seves paraules, els va agradar trepitjar la Ciutat Eterna (“Ja està, no?, mama, ja hem caminat molt”), els va impressionar el Colosseu (“Mola, mama, però marxem o què?”), el Vaticà i la Capella Sixtina (“Mama, no t’emprenyis, eh, però no n’hi ha per tant”), el caos dels carrers de l’antiga Nàpols (“Mama, he localitzat una botiga de skate ”) i, fins i tot, Pompeia (“Mama, n’estem fins als pebrots de pedres, ja ho hem vist, mola i tal, però volem una pizza”). Em vaig arribar a desesperar, ho confesso. Llavors vam tornar, i el primer que van explicar als els seus yayos va ser: “ Hola, yayos, no os lo vais a creer, ¡hemos visitado la Capilla Sixtina! ” Un minut després van posar la tele i la fortuna va voler que s’emetés l’episodi de la família Simpson... a Itàlia! I quan va aparèixer Pompeia van fardar d’haver-hi estat feia pocs dies. Sí. A la cara se’m va dibuixar un somriure felí de satisfacció profunda.

I, per acabar, he après que el moment exacte per dir-los coses cursis i importants és al capvespre, quan estan esgotats físicament i abaixen la guàrdia. I que, fins i tot, a banda d’escoltar frases transcendentals, es deixen fer abraçades i petons. Ah, esclar, també que l’Skype i el WhatsApp, amb l’excusa de la distància, serveixen exactament per al mateix. He, he, he.