FAMÍLIES... PARLEM-NE

Amenaçar i no complir

Quan avisem la canalla del que els pot passar si actuen sense reflexió, i finalment no passa res del que diem perquè ens saben greu les conseqüències i ho resolem nosaltres, estem perdent la credibilitat. En aquests casos, els avisos són una història que no s’acaba, sovint repetits -“si no ho fas, ja veuràs”-. I a més justifiquem que no ens facin cas -“no ho han entès”-, de manera que tot continua igual: avisos i cap repercussió.

Possiblement el que no volem és patir nosaltres les conseqüències que hi haurà si fem efectives les nostres amenaces. No volem haver de patir les reaccions emocionals més o menys fortes que es produiran si complim l’amenaça. Però hi ha un fet palpable: la canalla no es creu les nostres amenaces, ni els avisos que els fem ni els riscos que els expliquem, perquè mai deixem que ho puguin comprovar i experimentar. Ni des de les primeres edats, quan encara les repercussions són poc importants, quan han de veure i entendre que les persones adultes som un referent per aprendre a anar pel món.

Amb aquesta actitud, ¿com volem que amb les informacions que reben puguin prendre decisions, si no els hem educat en la importància de la reflexió? Només aprenen que poden saltar-se tantes normes fonamentals com vulguin, confiats que ja els defensarem i que passarem per alt les seves accions. ¿No deu ser que confonem el que és informar amb educar? No es tracta només que sàpiguen, sinó que les nostres actituds han d’afavorir que entenguin tant la realitat com les repercussions. No cal repetir i amenaçar, sinó fer que comprovin què passa quan, per exemple, surten tard de casa, arriben a la parada, el bus ja ha marxat i ningú els porta en cotxe allà on han d’anar.

I és important tenir present que no és qüestió d’edat, sinó de les experiències que els deixem viure en consonància amb allò que els diem, perquè puguin entendre quines són les conseqüències lògiques del que fan (o del que no fan). No els podem deixar indefensos creient que no passarà res, facin el que facin, perquè no ha passat mai res, ja que els ho resolem tot i els estalviem les conseqüències lògiques, rondinant o no.

La maduresa s’adquireix de mica en mica, però només és possible si hi ha uns referents clars i estables i hi ha una coherència entre el que es diu i el que es fa. Si no, finalment, són amenaces que només ens fan perdre la credibilitat.