18/11/2017

Alumnes que m’adoctrinen

2 min

A mi m’adoctrinen els alumnes. Quan parlo de literatura i molt més encara si comentem algun text concret, van sortint els temes més diversos. Si parlem de Solitud, segur que acabem parlant de Freud, dels somnis de la Mila i de la condició de la dona a finals del XIX. Si parlem d’altres modernistes, com Maragall o com Puig i Ferreter, és pertinent que parlem del país i del federalisme. Aleshores salta un alumne que em pregunta per la independència, a veure si perdem el temps i passa l’hora. M’hi nego en rodó. Quan el debat pot il·luminar la lectura d’un poema o d’un passatge, en canvi, els estimulo a aportar alguna cosa i procuro que m’adoctrinin a mi. La tècnica de l’Évole, que es fa el ximplet, sempre funciona. Si els llegeixo un text de Llull que deixa veure una certa misogínia, o una rondalla de les seves en què s’aconsella de pegar amb cinc vergues, fins a trencar-les, a l’esposa que no creu el seu marit, deixo que m’adoctrinin i m’expliquin que el filòsof mallorquí era un miserable i un maltractador, i només quan unes quantes noies i algun noi s’han encès, miro de moderar una mica el debat i de posar les coses al seu lloc. Sense disculpar l’autor del Blanquerna els convido a veure altres cares de l’escriptor i, en tot cas, a entendre més el pensament medieval. Si llegint el capítol 436 del Tirant, intitulat “Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entrà en lo castell”, entenen que es tracta més del relat d’una violació que no pas d’una escena apassionada de sexe consentit, també deixo que m’alliçonin i em diguin que, si jo no ho veig així, és perquè el meu llindar de tolerància del masclisme és tot un altre. Ells són, plenament, del segle XXI, em diuen. Jo callo i els deixo que m’adoctrinin.

Fa tres dies vaig comentar, llegint un sermó de sant Vicent Ferrer sobre l’infern, que ara la mateixa Església en discutia l’existència. Un alumne em va dir que l’existència de l’infern era dogma i era indiscutible. Em vaig deixar adoctrinar. Més que res, perquè a la resta de la classe els importava un rave que l’infern existís o no. El fet és que el professor, més que tenir opinions, ha de tenir certeses, ni que siguin aproximades, com les de la història; relatives, com les de la química; o absolutes, com les de les matemàtiques. L’ideal és que els alumnes no sàpiguen si ets independentista, cristià, masclista, ric o comunista, ni si t’agrada més un Samsung o un iPhone (a classe no el duc mai).

stats