És Nadal, és Nadal, festa d’alegriaaaaa! O això diu la nadala, i de vegades ho és. Però massa vegades he pensat: oh, per favor, que s’acabi ja. Perquè el Nadal té parts que m’atabalen, com els rituals que m’he saltat i que demostren que no soc una progenitora com cal.
A veure. Que el Nadal m’agrada. En general. I l’he disfrutat i el disfruto. En general.
Però he de reconèixer que mai no he anat a buscar el tió a la muntanya perquè em feia una mandra espantosa. I perquè a casa el tió era de mena executiva i un dia apareixia sota l’arbre, teletransportat del no res. Un any no s’assemblava al de l’any anterior (el vam perdre...). I l’any següent en van aparèixer dos i em vaig inventar una bola convincent que va colar, de l’estil que tenia fòbia a la soledat, etc.
Tampoc he fet guarniments handmade, allò que abans en dèiem pretecnologia o manualitats. O si n’he provat de fer han estat oblidables. A més, no vaig dur els menors d’edat a càrrec (MEC) al Saló de la Infància (que ara ja no es diu així), però vaig aconseguir que hi anessin amb tiets i cosins. Tampoc no hem visitat cap pessebre vivent. I de galetes de Nadal en vaig fer una vegada i ara no sé dir amb exactitud per què no les vaig tornar a repetir.
Quan els MEC eren petits i m’agafava festa per compartir-la amb ells, vaig provar un milió de vegades d’iniciar les festes de Nadal amb l’esperit de joia i alegria, de proposar-me que fossin uns dies meravellosos i màgics. I en massa moments he desitjat que la màgia fos que tota aquella bogeria estroboscòpica acabés rapidet, perquè plovia i no podíem sortir, o perquè estaven insuportables, o perquè jo estava insuportable. I al final de l’etapa de la seva infantesa, quan ja havia assistit a milions de Cavalcades de Reis del barri, o de la de ciutat o de la del poble petit on fóssim, he desitjat que pronunciessin la frase: “Mama, no cal anar-hi, quedem-nos a casa”. I he de dir que el dia de Reis, després de la febre regalatòria/consumista, he desguarnit la casa i m’he quedat alleujada de tornar a la normalitat. Això sí, ho he fet després que la nit abans m’hagi assegut per escriure una carta personal a les úniques majestats que una republicana com jo reconeix, farcida de desitjos i somnis, i l’hagi enviat, en secret, sense dir-ho a ningú. No fos cas que descobrissin que soc una bleda sentimental. Perquè ho soc.
