27/01/2018

Adults que fan pensar

2 min

Escric al final de la setmana Merlí i aprofitaré el seu petit terratrèmol adolescent per tornar a les meves dèries sobre l’educació en l’adolescència. Que una sèrie hagi estat seguida (i seguirà sent-ho) per un important grup d’adolescents i postadolescents té un mèrit significatiu. No analitzaré els factors externs de l’èxit relacionats amb la bona factura dramàtica. Tampoc els que tenen a veure amb la credibilitat de la presentació d’algunes vides adolescents suficientment reals, a mig camí entre la pijeria i el xaval de barri. Vull escriure de l’adult que neix i mor amb el seu relat.

Hi ha dos hams significatius que els joves espectadors han mossegat: la relació significativa del Merlí amb els adolescents i la indefugible necessitat de pensar, enmig de les seves vides apassionadament alterades. La sèrie ha fet patent que tot adolescent desitja tenir al seu costat adults que el mirin i l’escoltin, suficientment distants, suficientment pròxims. Un adult que no és cap col·lega però que no considera aliè cap aspecte de tot allò que elles i ells estan vivint. Un adult que té una preocupació singularitzada per cadascú i una preocupació pel grup, per les dinàmiques de relació, pels odis i enamoraments, per les exclusions i per les derives al marge que alguns prenen. Un adult que pot ser especialista en l’ existencialisme filosòfic o matemàtic però que és acollidor de l’existència quotidiana. Que està disponible -especialment en moments de crisi- i és accessible en llocs i moments inversemblants.

Un adult que basa la seva influència en l’emissió d’una permanent música de fons que evidencia la necessitat de fer servir el cap per pensar. Imatge darrere imatge els recorda que s’han d’aclarir amb si mateixos, construir una relació lliure amb els altres, trobar sentits a les seves vides, descobrir els seus llocs al món. Ajuda a aconseguir-ho acceptant que han d’equivocar-se, sense decidir per ells i elles, posant àrnica en les ferides de les experimentacions.

Al capítol final, passats els anys, entre les imatges de l’aula de nou plena d’adolescents on comença a fer de professor el deixeble del Merlí, es veuen dues noies petonejant-se activament i una parella que parla de les hipocresies amoroses dels seus pares. Queda un missatge doble: la vida és diversitat i no et refiïs massa dels teus adults... si no et demostren el contrari.

stats