Soc un nen adoctrinat. No em fa cap vergonya admetre-ho. De petit, quan em van portar a l’escola pública, em feien cantar el Cara al sol cada matí, amb el braç alçat fent la salutació feixista. Mentre ho feia no perdia de vista els dos retrats que penjaven damunt la pissarra. Els recordo com si fos ara. Eren les cares de Franco i Primo de Rivera, que aprovaven en silenci el ritual imposat a aquell nen de set anys que repetia mecànicament aquella estranya cançó. Per si això no fos prou, també he de confessar un altre pecat de joventut. Soc un nen segregat. En aquella escola on vaig passar un parell d’anys ens segregàvem per orígens. Els castellans i els catalans érem com dues comunitats paral·leles, els forasters i els d’aquí de tota la vida. Ho teníem tan assimilat, ho sentíem tant entre els nostres que, quan sortíem al pati i havíem de fer els equips per jugar a futbol, la nostra manera natural de muntar-los era per l’origen. Els catalans contra els castellans. Així, sense cap tipus de recança ni remordiment.

Uns anys més tard, vaig anar a un col·legi on em van tornar a segregar. Com tantes famílies, els meus pares van haver d’acceptar la tutela obscena de l’Església per fugir d’una escola pública desprestigiada. I així vaig passar-me vuit anys envoltat només de nens, no fos cas que alguna dona em contaminés l’esperit. I vam créixer, rebent l’adoctrinament d’un sistema escolar classista i castrador que ens rosegava l’alegria infantil amb un poti-poti de culpa, càstig i pecat. I tot en castellà, només faltaria, castellà en els llibres de cal·ligrafia i en les classes d’història i en les explicacions del professor de Reus que ens feia matemàtiques.

Ara diuen que volen regenerar l’escola catalana. No m’estranya. Els ha de molestar tant, malgrat les mancances i les retallades, que el nostre sistema educatiu públic sigui un model d’integració, que no separa la gent per la llengua que parla o pels calés que tenen, que no discrimina per creences religioses o pel sexe... És normal. En el fons són els mateixos gossos, ni tan sols s’han canviat de collar. Són els que van rebregar l’escola de la meva infantesa, els que la van embrutar i desprestigiar. Pobrets, són tan inútils que ni tan sols van saber adoctrinar-me com cal.