FAMÍLIES... PARLEM-NE

Acompanyar, no sobreprotegir

Hi ha una pregunta interessant que ens podem fer i proposar en el debat col·lectiu: per què si als dos anys els infants ens diuen “Ja puc, ja soc gran”, ens trobem que quan creixen demanen que els resolguem gestions o necessitats? Davant d’aquesta pregunta hi ha dos possibles punts de vista, molt marcats i força clars. Un posa èmfasi en l’autonomia: “A mi no m’hauria agradat que els meus pares m’ho haguessin fet. Em sentia gran, volia fer-ho jo, em feia respecte i papallones a la panxa, però quan ho havia afrontat en sentia tan bé! I si em descuidava alguna informació hi tornava. Era un aprenentatge”. L’altre punt de vista, per contra, posa èmfasi en l’acompanyament: “Ens agrada ajudar-los i podem afavorir que les informacions siguin completes, perquè sovint es descuiden de preguntar detalls i ens fa sentir que els estimem, que els cuidem”.

La cara i la creu. La qüestió és: ¿i els joves què hi diuen? Doncs també hi ha diferents respostes, que si més no poden explicar alguns dels motius. D’una banda, trobem respostes del tipus: “Millor que m’hi acompanyin [a fer gestions a l’escola, a inscriure’s a la universitat, a una entrevista de feina] perquè em fa vergonya, no sé què preguntar, i a ells els faran més cas, no gosaran enganyar-los”. De l’altra: “Si els ve de gust acompanyar-me cap problema, serà més fàcil i més còmode. Si després hi ha problemes els resoldran perquè no ho hauran previst tot”. I un tercer punt de vista: “Em sap greu dir que no vinguin perquè els frustra i es pensen que no valoro el seu suport, em fa sentir malament”.

Veiem, doncs, que els enfocaments adults tenen repercussions en els joves: un genera inseguretat en lloc de ganes d’obrir-se camí, el que en diríem autoestima; un altre, comoditat, egoisme, deixar-se sobreprotegir i, en definitiva, dificultats per defensar el seu espai personal per pressions emocionals vinculades a les nostres actituds.

En tot cas, el resultat és que ho hem deixat tot -oci, amistats, fins i tot feina- per estar amb ells, per resoldre qüestions que havien de ser responsabilitat seva. I aquí ens hem de preguntar: per què no ens situem en el nostre lloc i afavorim que ocupin el seu? El creixement implica assumir experiències amb autonomia. El que necessiten és un acompanyament a distància, parlar, confiar i comentar. Quina satisfacció veure com creixen, s’expliquen i s’obren camí!