PERE VALL

En memòria de sis biberons

‘In memoriam. La Quinta del Biberó’ ha tornat al Teatre Lliure de Montjuïc per homenatjar una generació de joves republicans que va anar a lluitar a la Guerra Civil. En parlem amb dos dels seus protagonistes: Quim Àvila i Lluís Marquès

Lluís Marquès i Quim Àvila fotografiats al refugi de la Plaça del Diamant de Barcelona / DANI RÍOS Zoom

Ja d’entrada, una queixa de l’actor Quim Àvila: “La informació que ens van donar a l’escola sobre la Quinta del Biberó no és gaire extensa. Tot just vaig aprendre que alguns d’aquells joves soldats republicans van anar a parar a l’Ebre, i que molts d’ells van morir allà”. Lluís Marquès, un dels seus cinc companys sobre l’escenari del Teatre Lliure de Montjuïc, encara fa més palesa aquesta llacuna educativa: “Abans de començar el projecte, no en sabia res, de la Quinta del Biberó, com ara que eren nois d’uns 17 anys. Això sí, Lluís Pasqual, l’autor i director del muntatge, de seguida ens va passar uns quants llibres relacionats amb la Guerra Civil i ens vam amarar dels fets”.

La resta del repartiment el formen Joan Amargós, Enric Auquer, Eduardo Lloveras i Joan Solé, acompanyats d’un grup de músics. 'In memoriam. La Quinta del Biberó' es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona, va passar pel Lliure a finals del 2016, i ara hi torna del 7 al 30 de juny. “Cadascun dels nostres personatges és un collage de diferents biberons reals. Al principi, tots sis vam llegir els mateixos textos i testimonis, i, més endavant, Lluís Pasqual ens va donar els nostres personatges basant-se en aquells aspectes i característiques que més ens haurien emocionat”, continua Àvila, que hi interpreta el Quimet: “Ell va a la guerra obligat pel seu pare, que li diu que ha de ser un bon republicà. I que es fixi en el seu cunyat, que ja s’ha carregat uns quants capellans. I el viatge que farà fins a acabar batallant a l’Ebre, l’any 1938, és un viatge físic i mental. Un viatge en què perd la infantesa i la innocència. I la innocència és un privilegi que no podem perdre. Perquè, fins i tot quan ets adult, la innocència et permet posar-te objectius o tenir somnis. El Quimet, sobretot al principi, confia en la sort i porta amb ell una mena d’amulet que són unes partitures de Monteverdi”.

“El Lluís, al meu paper, també té un amulet, i és la llibreta que li ha regalat el seu pare -explica Marquès-: li agrada escriure poemes, cosa que li dona la possibilitat de fugir de la realitat”. El muntatge conté un moment molt especial, i és aquell en què, tal com ens expliquen els dos actors, “es fa un minut de silenci en honor als membres de la Quinta del Biberó, alguns dels quals ja han presenciat les funcions i han compartit les seves experiències en col·loquis al mateix teatre”. Un altre instant clau és aquell durant el qual els sis protagonistes es relaxen mentre construeixen una trinxera: “Riuen, fan bromes i expliquen acudits. Tornen a ser els nens que, en el fons, encara són, i llavors no parlen de la merda que estan vivint”.

L’EXPERIÈNCIA DELS ADOLESCENTS

¿I com es veuen afectats per la història els espectadors adolescents? “Durant els col·loquis, els nois i noies no hi intervenen gaire, però després, si te’ls trobes fora del teatre, sí que se t’atansen, estranyats perquè uns fets així haguessin passat de veritat. Una de les coses que més els sobta és que aquí no hi ha herois. El text no és gens maniqueista. Els sis soldats som éssers humans”, relata Àvila dins del refugi de la Guerra Civil situat a la plaça del Diamant, al barceloní barri de Gràcia, on hem fet les fotografies del reportatge. Segons Marquès, “durant molts anys es va imposar un silenci que va fer que pares i fills no parlessin de la Guerra Civil; era una cuirassa per protegir-se, per no furgar en les ferides”. I acabem la xerrada amb un missatge final de Quim Àvila adreçat al jovent: “Veniu a veure’ns al Lliure! A més, hi ha molts tipus de descomptes per a la gent de la vostra edat”. Visca la mercadotècnia directa i espontània!