El secret de mil baguls

Si hi ha un tarannà que caracteritza les companyies de teatre per a tots els públics és el seu entusiasme. I la seva capacitat de programar, pràcticament amb simultaneïtat, espectacles diferents. I actuar avui aquí i demà allà. I fer molts quilòmetres. Molts vol dir molts. I llevar-se ben d’hora, ben d’hora. Ja ho diuen que si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, som imparables. O que qui matina fa farina.

Furgonetes, capses i baguls, titelles, attrezzo, vestuari, música, llum i colors. Aquesta és una altra de les característiques de les companyies de TTP (les sigles que fan servir en llenguatge propi del sector). Un dels secrets de la seva pervivència i bona salut és el missatge: la capacitat de muntar espectacles que captivin grans, joves i petits amb diferents escalats de comprensió, una segona lectura i doble sentit que fan que els relats agradin a tothom.

LLARGA TRADICIÓ

Les companyies de TTP s’agrupen en una associació que n’aplega 46 de tot Catalunya, que representen els espectacles que es programen amb més difusió, representacions i espectadors. Les produccions es basen en la qualitat i s’adrecen tant a infants i joves com a adults. I un altre tret distintiu: la llarga tradició de la ciutat de Lleida i el conjunt de les seves comarques, que han estat i són planter de noves companyies i d’algunes de les més antigues del sector, amb fins a deu.

Una d’aquestes companyies és Festuc Teatre, fundada per Íngrid Teixidó i Pere Pàmpols l’any 2003 “per fer de la passió una forma de vida”. L’Íngrid i en Pere van ser primer companys de feina, després parella i, més tard, socis i pares d’uns bessons (nen i nena, de sis anys). Amb el propòsit de crear espectacles que permetin “reflexionar sobre valors i emocions”, fan funcionar com un engranatge els seus muntatges, que basculen entre la música, la narració i la interpretació. Els acompanyen una gran família de titelles (fins a 50!) que cuiden i mimen com si en fossin una extensió.

Xip Xap Teatre és una altra de les companyies de la capital del Segrià i una de les pioneres. Creada l’any 1983, destaca per la seva polivalència, ja que programa espectacles d’animació ('Que peti la plaça!'), de titelles ('El llop i les 7 cabretes' o 'La cigala i la formiga'), de teatre al carrer ('Transhumància' o 'Rum rum... Trasto Karts'), d’escuma i aigua ('Els corsaris de l’escuma' o 'Festa sabonera'), de temporada ('Una altra carta als Reis') o especials ('Un dia de festa', dedicat al cinema). Víctor Polo és clar explicant-ne el perquè: “Ho porta l’edat”. Van començar com un grup d’animació “en un temps que es pensava en fer teatre de carrer per recuperar tradicions i festes populars”.

La voluntat dels anys 80 de sortir al carrer els va portar a pensar en espectacles de gran format, “pirotècnia, foc, itinerància, amb molta gent, fins a deu persones, però després va començar la crisi del 92, la del 96...” Van començar a fer espectacles més petits i a “diversificar la temporada per no tenir només l’estiu, Nadal i Carnaval com a dies forts”. “I això ens va portar a espectacles de sala, per poder treballar durant l’hivern per a públic escolar i durant el cap de setmana per al públic familiar”, explica Polo.

ARTISTES PER A TOTS ELS PÚBLICS...

“Avui el nostre mercat és 50% de carrer i 50% de sala”, diu Polo. Una mitjana d’actuacions anuals que se situa entre les 220 i les 250 en els últims deu anys. En una xifra similar es belluga Festuc Teatre, que l’any passat van fer fins a 270 actuacions. I la companyia La Pera Llimonera, fundada l’any 1993 per Sergi Casanovas i Pere Romagosa a Sant Feliu de Llobregat, en va fer fins a 150.

El més sorprenent és que la mateixa companyia et pot oferir avui un espectacle, demà passat un altre que tenen en cartera o que és marca de la casa i el dia que els queda lliure n’assagen un altre. Això els passa a Pere Romagosa i Sergi Casanovas, els actuals components de La Pera Llimonera, que ara mateix actuen amb el 'Plors de cocodril' o 'Quo no vadis', dos espectacles molt diferents, perquè el primer és una obra “molt mimètica sense paraules”, que narra com un electricista trenca el son a dos nadons de la classe dels cocodrils i els ha d’aconseguir fer adormir, i, en canvi, el segon té “l’humor per fil conductor” i els jocs de paraules són constants. Però, mentre en fan un o fan l’altre, preparen i assagen el seu pròxim muntatge, que s’estrenarà el 6 d’abril a la Mostra d’Igualada: 'Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol'. Creat juntament amb Toni Albà, explica el viatge de persones refugiades que busquen ser acollides. En aquest cas, els protagonistes es queden sense arbre i han de buscar un nou bosc. Però tota aquesta peripècia no l’explicaran ells sinó uns venedors del top manta que entraran al teatre refugiant-se de la pluja, “teatre dins del teatre”.

Aquesta realitat no és exclusiva d’algunes companyies. De fet, és la norma del sector. Xip Xap Teatre, per exemple, ofereixen sis espectacles de titelles mentre en preparen encara un setè, que estrenaran al mes de juny. Per la seva banda, Festuc Teatre també combina la seva oferta -entre la voràgine d’actuacions en què estan immersos- alternant els espectacles que poden ser idonis per a sales de teatre, com 'Adéu, Peter Pan', 'Mr. Parfum', 'La princesa i el pèsol' o 'El soldadet de plom', i els espectacles més de carrer, com 'Moon Space', 'Bugui Bugui' o 'Una d’aventures', entre d’altres.

...I ARTISTES DE LA LOGÍSTICA

Ser capaços de canviar tantes vegades de personatge, vestit i història no exclou la complexitat logística de fer-ho movent-se amunt i avall. Les companyies no tan sols actuen a Catalunya, sinó que ho fan a tot l’Estat. Festuc Teatre ha actuat a Segòvia; La Pera Llimonera a Cadis, i Xip Xap a Sevilla o altres punts. Això implica la traducció de totes les obres.

Però també obliga a la mobilitat i a una vida d’itinerància. “L’any passat vam fer 64.000 quilòmetres”, diu l’Íngrid, i el Víctor afegeix: “Entre tots els equips, en fem entre 70.000 i 100.000 en un any! I des que vam començar n’hem fet 2,5 milions, és a dir, que estem tornant per cinquena vegada de la Lluna”. “L’únic hàndicap -diu Romagosa- és llevar-se molt d’hora, i que ho portem tot a l’esquena”. Perquè per actuar un matí en un teatre s’ha de sortir ben aviat amb la furgoneta i tot carregat.

L’Íngrid i el Pere també es mouen amb una furgoneta amb els seus titelles. Quan encara no tenien fills eren més flexibles amb les estades, però ara ja no és possible. “Durant els seus dos primer anys ens endúiem els nens i la meva mare, però ara ja no pot ser i anem i tornem per arribar a casa”.

A can Xip Xap no tan sols tenen furgoneta. Per a alguns espectacles -com 'La cigala i la formiga', en què els titelles tenen una mida pràcticament humana, o amb els vehicles autoconstruïts de mida real de 'Rum rum... Trasto Karts'- necessiten molta infraestructura per moure’s, tanta com tres furgonetes i dos carros que sumen més de 14,5 metres de llarg, més que un camió amb caixa de transport.

Tant una companyia com l’altra viatgen amb aquests titelles. A Festuc són fets a mà amb fusta i són com petites escultures. “Són superbonics -assegura l’Íngrid-. Els tenim molt ben guardats, tot i que estan fets a prova de bombes!”, però viatgen cadascun a la seva caixa perquè no es taquin ni s’aixafin. Els de Xip Xap en tenen més d’un centenar, però, això sí, “alguns et cauen més bé, perquè t’hi passes més hores, i d’altres són com de la família”. “Com el Sr. Vinagre, que ha viscut a casa nostra tota la vida. Ara l’estem reutilitzant i, l’altre dia, va venir el meu fill, que té 25 anys, i va dir que on era. I que féssim el favor de tornar-lo a casa quan acabés el seu espectacle!”.