"A la nit criden mama, no papa"

Bea Cabezas és escriptora i mare de la Nora, de dos mesos. Viuen a Gràcia, tot i que aviat tornaran a marxar a Nova York. És autora de les novel·les 'El monestir de les ombres' i 'La ciutat vertical'. Ara presenta 'Emprenyades' (Columna), protagonitzada per quatre dones embarassades

"A la nit criden mama, no papa" / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

Vaig començar Emprenyades quan esperava la meva filla i hi anava posant tot de coses que escoltava o llegia, els testimonis que trobava per internet. Són quatre dones que esperen fills. Una ha decidit tenir-lo sola i resulta que espera bessons. Una altra ja té dos fills però no són seus, sinó d'un altre matrimoni del marit. La tercera és arquitecta i no sap com s'ho farà per compaginar la feina i ser mare. I la quarta veu com l'embaràs afecta la relació de parella. No és una novel·la que faci patir. He volgut ser optimista. I tampoc no he volgut donar consells, encara que s'hi expliquen coses que poden ser útils.

¿Els pares com hi queden retratats?

Hi ha una mica de tot. Hi ha un pare absent, un pare espectador i una família sense pare. El que surt més ben parat és el que no hi és.

Carai.

Reconec que actualment els pares són més actius, però durant els dos primers anys això del repartiment de la feina a parts iguals no és veritat. I és que quan la criatura es troba malament, a qui reclama és a la mare. Ara, potser sí que s'ha estat tota la tarda jugant i dient "papa, papa". Però a la nit, si li fa mal la panxa, cridarà la mama. Tinc una amiga que va intentar ensenyar a la filla que quan es despertés de nit cridés "papa", però no se'n va sortir.

I tu, en què no te'n surts?

A casa, amb el meu marit, ens hem proposat deixar el mòbil, o mirar-hi el correu només cada dues hores. No cal estar sempre disponible. És un error que cometem tots: tenir sempre el mòbil a la mà. Al parc veus pares més pendents del mòbil que del nen. En tenim una dependència malaltissa. Si no respons un correu de seguida, al cap de mitja hora ja et truquen per saber si és que et passa alguna cosa.

Què més has observat?

Que ara les dones tornen a tenir els fills més joves. Potser és pel moment, per la crisi. Si no tens feina suposo que deus pensar que pot ser un bon moment per ser mare. Crec que això fa que s'avanci la decisió. Una noia em va dir que es volia quedar embarassada ara que encara hi ha seguretat social. Vés a saber com estarà tot d'aquí dos anys. Potser llavors ens haurem de pagar el part.

Tu vas quedar-te embarassada a Nova York.

Sí, i durant un temps vaig tenir dues ginecòlogues, la de Barcelona i la de Nova York. Algunes proves me les van fer aquí i d'altres allà. Al final va néixer a Barcelona per motius familiars i de feina. I t'asseguro que els pediatres haurien de fer una convenció.

Per què?

Perquè es posin tots d'acord. El teu et diu una cosa, el de la teva germana una altra, el de les amigues una altra. Caldria que tots recomanessin el mateix. De tota manera, qui acaba coneixent millor la teva filla ets tu. Jo, abans de ser mare, ja suposava que hauria de decidir moltes coses, però no m'imaginava que tot estaria tant a les meves mans, que la salut de la meva filla dependria tant de mi.

No és una relació fàcil, la del pediatre amb la mare.

Quan tens un fill petit et sents molt insegura i necessites un metge que et digui què has de fer. Hi ha alguns moments en què gairebé li demanes que decideixi per tu. Demanem als pediatres més del que els toca fer i més d'un cop ens haurien de dir: "La mare ets tu". Jo em vaig inventar el Consell Jedi.

Ah, i què és això?

És un grup de WhatsApp que vaig fer amb amigues que ja eren mares. Elles eren les meves mestres. Quan tenia un dubte, els ho preguntava. A vegades em responien coses diferents, però ja m'estava bé perquè al final la decisió era meva. Encara tenim el grup. S'hi han anat incorporat mares novelles i, algun cop, ja sóc jo qui aconsella.