TRINITAT GILBERT

Quan un ninot de peluix ajuda el nen a adormir-se

No en totes les cultures passa que una criatura necessiti un objecte per dormir. Una explicació de per què els cal pot ser viure en una societat que imposa una separació emocional més gran entre fill i mare

La Montsant Ciurana s’ha arribat a trobar el seu fill petit, el Guifré (5 anys), envoltat de ninots de peluix. “Jo el deixo al llit sense cap ni un, i l’endemà veig que ell mateix els ha agafat i se’ls ha posat al costat”. Creu que no és perquè els necessiti per dormir, perquè moltes nits no els agafa, sinó que potser és més aviat per diversió, per tenir a prop alguns ninots que són, durant el dia, la seva joguina preferida.

“Aquest és un lèmur, i aquests altres són ossets panda”, diu el Guifré, que hi juga un matí d’estiu. La mare li pregunta si tenen nom, i el nen s’ho rumia. No, no en tenen. “El lèmur l’ha arribat a portar a tot arreu quan hem sortit de casa durant el dia, i a la nit, doncs també és al llit algunes vegades”. Molts altres cops ni hi pensa, i com que dorm amb el seu germà i mai no està sol, dorm molt bé. “Una altra història és quan no hi ha el seu germà a l’habitació. Llavors es desperta i ve al nostre llit”, explica la Montsant.

Millor sols?

El coordinador de la Unitat de Trastorns del Son de l’Hospital de Sant Joan de Déu, Òscar Sans, no dóna importància al fet que les criatures dormin amb ninots de peluix. “A la consulta jo no aconsello mai que es faci, perquè els nens han de ser capaços de dormir sense dependre de res, ni de la mare, ni dels ninots, ni de llumetes ni de res”. Ara bé, si la criatura hi dorm i el fet no es converteix en patològic, cal relativitzar-ne la importància. Caldria parar més atenció, en canvi, quan hi ha una dependència extrema, quan no és capaç d’anar enlloc sense el peluix o quan té una edat important i encara hi dorm. “Llavors aquí podríem tenir un símptoma d’una demanda afectiva que no està satisfeta”.

Per la seva banda, la Rosa Sorribas, creadora de la web www.crian çanatural.com, opina que el fet que una criatura necessiti dormir amb un peluix, o amb l’objecte que sigui, reflecteix que hi ha una necessitat insatisfeta. “Les criatures necessiten la mare, és fisiològic perquè no estan preparades per dormir sense ella”. Per això, quan no hi és, se’ls dóna un objecte de transició (el peluix), perquè substitueixi a qui haurien de tenir realment al seu costat.

Fet cultural

Sorribas continua afirmant que el fet que l’infant dormi amb un peluix no es dóna en totes les cultures. “Als països nòrdics, on les mares tenen la sort d’estar amb els fills, no passa”. Tampoc no passa als països on no hi ha, segons Sorribas, la imposició social que les mares s’hagin de separar dels fills de seguida perquè no hi hagi un vincle ni una dependència estreta, com passa en la cultura catalana. “I qui diu un peluix, diu també un xumet o un altre objecte”, continua remarcant Sorribas. “No és natural, aquesta necessitat a l’hora de dormir, i és clarament un pedaç. I, esclar, està relacionat amb la por infantil, perquè la criatura no té la persona que li dóna confiança i tranquil·litat”.

Finalment, la psicòloga general sanitària Núria Massó, presidenta del grup de suport a l’alletament matern i criança Areola (http://areola.blog.cat), opina que darrere d’una criatura que dorm amb un peluix o qualsevol altre objecte transicional (transició de la mare) hi ha una inseguretat infantil. “Ens trobem amb criatures que dormen acotxades fins al cap a l’estiu perquè tenen pors”.

Massó sosté que els infants han de dormir acompanyats si en tenen necessitat, perquè “arriba un moment, cap als cinc o sis anys, que se sentiran forts per dormir sols a la seva habitació sense ningú”. En canvi, quan no es fa així, opina, és quan apareixen les pors, els ninots i altres objectes. “Jo els puc entendre quan hi ha períodes de separacions obligatòries, com ara colònies o altres circumstàncies d’aquest tipus”. Ara bé, conclou, “cada família coneix molt bé els seus fills i sap què és el que els va més bé”. e