"La lliçó és emmotllar-se"

Un pare em va dir que ell, durant l'embaràs, no havia sentit cap mena d'afecte cap al fill, que no va sentir res fins que no el va veure. Em deia que això l'havia preocupat, perquè era com si no li fes il·lusió tenir un fill. Recordo aquesta conversa i el dubte de si a mi em passaria el mateix.

I et va passar?

No, no em va passar, però sí que és cert que fins que no el veus no te n'acabes de fer a la idea. És molt diferent en el cas de les dones, perquè elles el duen dins. De vegades la meva em diu que enyora l'embaràs, i això em fa entendre que ha de ser una cosa molt forta, una cosa que no vius igual perquè tu estàs en la logística, tu estàs comprant coses de plàstic.

Fins al dia del naixement.

Jo me'l vaig perdre. Era de gira, a Sevilla. Va néixer a les 6 de la matinada i jo no vaig poder agafar cap avió fins a les 8. Vaig arribar a les 10, vaig conèixer el meu fill i a les 12 tornava a agafar un altre avió perquè tenia funció de tarda. Però tenir fills és important per a un actor.

Per què?

Vaig tenir un professor d'interpretació que ens deia que no ens podíem perdre l'experiència de tenir fills, que era com contemplar el naixement de la humanitat. Ser pare és poder veure com es creen i evolucionen els mecanismes que ens fan humans, com aprenem a comunicar-nos amb els altres, o a mentir, que és el que fem els actors. La nostra feina és reproduir el funcionament de les persones.

Ara actues a El nom , que parla del nom d'un fill.

És una comèdia brillant, molt intel·ligent. És d'aquelles que només llegir-la ja rius. El públic no para de riure. La trama parteix d'aquest costum de posar als fills noms estranys, com és el meu cas. Però va més enllà i critica els clixés, les caretes que tots fem servir per relacionar-nos amb els altres. Va sobre el "de què anem", perquè al final ningú no és tan progre com es pensa, ni els que són de dretes ho són tant. Vivim en un aparador i, per funcionar, necessitem penjar-nos etiquetes, i això és més arbitrari del que imaginem.

Què t'ha ensenyat la paternitat?

A emmotllar-me. La gran lliçó de ser pare és emmotllar-se. Constantment t'has d'anar adaptant al que t'està passant. Pots haver fet plans, però resulta que el nen comença a vomitar. Doncs cap problema, canvies els plans i ja està. No passa res. Coses que et semblaven impossibles abans de ser pare, ara les trobes ben normals. Jo abans creia que, per treballar en condicions, necessitava dormir nou hores.

I no.

Mira, fa un parell d'anys vam haver d'ingressar el petit perquè tenia pneumònia. El van operar per treure-li aigua del pulmó i es va estar quinze dies a l'hospital, amb la seva mare al costat, perquè només menjava teta. En aquelles setmanes la meva vida era anar del teatre a l'hospital, de l'hospital a casa a dutxar-me i tornar al teatre. I amb aquest ritme vaig estrenar. I no va passar res. Tot és emmotllar-se. Espavila't, xaval! Les coses sempre acaben sortint.

¿Però hi ha alguna cosa que t'ha costat?

El petit ha estat molt emmarat i a mi només em volia per jugar. No volia que el vestís, que el banyés o que el fes dormir. I això complicava molt la logística familiar. Jo estava negre. Per sort, fa un parell de mesos això va començar a canviar. La meva dona em va dir que amb el primer m'havia passat el mateix, però no ho recordava. Al petit no hi havia manera de destetar-lo, i això va allargar aquest vincle tan fort amb la mare. De fet, ha estat xarrupant teta fins a aquest estiu. Tinc una foto molt bona. Se'l veu xuclant el mugró i, al mateix temps, xuclant un suc amb canyeta.e