TRIBUNA OBERTA
MARIONA MASGRAU JUANOLA I KARO KUNDE

Els crèdits editorials, una mina!

Els crèdits editorials, una mina! / RUTH MARIGOT Zoom

La indústria cinematogràfica, des de fa dècades, considera que una pel·lícula no ha acabat del tot fins a l’últim crèdit, fins que no ha aparegut en pantalla el nom complet del responsable de càtering i els títols de totes les cançons i escenaris, encara que hi hagin sortit només de passada. Són llistes llargues, tècniques, difícils de seguir, però fetes amb cura, i denoten la voluntat que l’espectador s’hi quedi fins al final i poden arribar a ser autèntiques obres d’art.

Entreveiem un moviment similar, tímid i lent, en els crèdits editorials: la voluntat de fer-los cada cop més complets, rigorosos i llegibles ens sembla digna d’aplaudir, i ha de ser també una exigència per part dels lectors. ¿Com pot ser que trobem encara llibres on no aparegui el traductor? Per què moltes editorials fan veure que els correctors no existeixen? Per què no podem saber qui ha sigut el dissenyador i maquetador de llibres multidisciplinaris en què el format és cabdal per al contingut?

Potser el problema és que no som conscients de tot el que podem saber d’una obra mitjançant els crèdits editorials i encara no els tenim prou en compte a l’hora d’escollir un llibre. Avís per a navegants! Mitjançant els crèdits editorials millorarem les nostres tries, perquè...

  • Sabrem la llengua original amb què es va escriure un llibre; això ens ajudarà a contextualitzar-lo en la seva cultura i entendre per què els protagonistes mengen brètzels o se’n van de vacances a llocs tan curiosos com Lalandia.
  • Esbrinarem si es tracta o no d’una traducció; així podrem valorar els mèrits lingüístics de l’autor i atribuir la seva part d’èxit o de ruïna al traductor i al corrector.
  • Descobrirem quin any es va escriure el llibre que tenim entre mans i quin any s’ha traduït o reeditat, i això ens permetrà fer judicis més ponderats sobre com es dibuixen els rols (i les llibertats) de gènere, la convivència de races, com es concep la família, l’escola o l’infant. Així podem ser més o menys condescendents amb els rols de gènere de 'Peter Pan' (escrit el 1904) o amb el colonialisme de 'Babar' (1931-1936), si hi apliquem la perspectiva històrica, i podem elogiar la modernitat dels 'Mumins' (1945-1970).
  • Sabrem qui ha sigut el responsable d’integrar tan adequadament imatge i text, de saber trobar la tipografia més escaient a l’obra o el paper més encertat per a la il·lustració i el contingut d’un llibre. 'El Jinete Azul', per exemple, no escatima detalls.
  • Resseguirem la traçabilitat del llibre, és a dir, sabrem si es tracta d’una producció de quilòmetre zero o bé d’un llibre molt barat justament perquè ha tingut un cost ecològic molt elevat. Pol·len Edicions, en aquest sentit, és una editorial elogiable, ja que els seus llibres contenen sempre una motxilla ecològica, desglossen els recursos mediambientals que s’han necessitat per publicar l’obra. Molts llibres impresos a l’altra punta de món no resistirien un exercici de transparència com aquest.
  • Gaudirem de les picades d’ullet dels autors i editors que, com en el cinema, són cada cop més freqüents. Shaun Tan converteix els crèdits en una història més a 'Contes de la perifèria' (Barbara Fiore); Raig Verd ens fa aquest irònic comentari en alguns dels seus llibres: “Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company o a un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho sempre al contenidor blau de reciclatge de paper”. I, en comptades ocasions, com a 'Dan i Diesel', de Charlotte Hudson i Lindsey Gardiner (RBA, Ediciones Serres), només llegint els crèdits podrem confirmar les nostres sospites sobre el sentit de l’obra.
  • I podrem saber també moltes altres coses interessants i curioses: quantes edicions s’han fet de l’obra (i si és minoritària o un èxit global), els òrgans públics o fundacions que han contribuït en l’edició, o les entitats que han participat en el procés d’una manera o altra. És el cas d’ 'Un conte propi', de Pandora Mirabilia, Camila Monasterio i Irene Cuesta (Takatuka), en què els crèdits ens descobriran que Pandora no és el nom d’una única persona sinó d’una cooperativa feminista i interdisciplinar.

Els epígrafs editorials també poden ser bonics i arrodonir la tasca editorial: als d’'El jardí secret', de Viena, sempre es relaciona la data d’impressió de la primera edició de l’obra amb un tret significatiu del seu contingut, o integren de manera enginyosa el número d’ISBN a la contraportada.

Si ens acostumem a mirar els crèdits dels llibres i també els segells editorials i els epígrafs finals d’autors i editors aprendrem a valorar la feina de les editorials i els seus col·laboradors. És una informació més per triar bons llibres, un aprenentatge bàsic per esdevenir bons lectors. L’exigència ha de ser recíproca: els lectors hem de voler saber més i els editors ens han d’explicar més coses sobre el seu procés de treball, i amb un cos de lletra apte per a totes les diòptries!

Mariona Masgrau i Karo Kunde són Professores d’Educació de la Universitat de Girona