Així fa de pare

Eduardo Halfon: "Veure el meu fill va ser com veure un nadó qualsevol"

Escriptor, enginyer i pare del Leo, de 7 anys i mig. Viuen a Berlín. Publica 'Tarántula' (Libros del Asteroide), una novel·la que explora la infància de l'autor a Guatemala. En la novel·la anterior, 'Un hijo cualquiera' (Libros del Asteroide), narrava moments de la seva vida a un fill petit

Eduardo Halfom
03/06/2024
3 min

BarcelonaQuan va néixer el meu fill vaig sentir una profunda sensació d'estranyesa. Jo esperava un enamorament. Esperava que em fulminés l'afecte. Esperava sentir-me inundat per l'amor, i no va ser així. No ho va ser de cap manera. Va ser com veure un nadó qualsevol. Vaig veure el meu fill i va ser com veure el fill de qualsevol altre.

I com el va fer sentir això?

— Recordo clarament que vaig quedar aclaparat i sorprès per aquesta sensació. Em vaig sentir fins i tot culpable. N'he parlat amb alguns amics i ells no van sentir el mateix que jo. Ells sí que van sentir un amor fulminant, espontani, immediat i rotund al seu fill. Però altres amics també m'han confessat que van necessitar temps per anar-se enamorant del seu fill o la seva filla. Així em va passar a mi. Va ser un procés d'enamorament.

Les dones són mares lentament. Els homes som pares sobtadament.

— Per a un home tenir un fill és un procés molt diferent del d'una dona. Certament, com apuntes, una dona du un ésser humà dins durant nou mesos i, per tant, entre tots dos hi ha una connexió física molt poderosa, un cos a cos. Però un home no sent aquesta connexió. Esclar que tu veus l'embaràs i el vius com un acompanyant, com un còmplice, com un soci, com una parella, però realment un home no acaba de viure del tot un embaràs. Qui el viu veritablement és ella.

Quants anys tenia quan va ser pare?

— Vaig ser pare tard. Tenia 45 anys. I no només era tard sinó que també va ser una sorpresa. Jo no volia cap fill. No volia ser pare i, de sobte, em vaig veure davant d'aquesta situació terrorífica.

Terrorífica?

— Sí, dic que era una situació terrorífica perquè sabia perfectament que tot estava a punt de canviar. Tot canviaria, ho volgués o no. Canviaria la meva vida com a home i canviaria la meva vida en parella. Sobretot estava a punt de canviar la meva manera de treballar, la meva manera d'escriure, la meva rutina. El silenci canviaria. Es perdria el silenci de casa. Va ser dur. Tot va canviar sobtadament i em va costar molt adaptar-me a una nova rutina, a una nova forma de vida. Em va costar acostumar-me a tenir un nadó a casa.

Les coses van anar millorant?

— Els dos primers anys van ser una experiència difícil, fins que, a poc a poc, el meu fill va anar sortint de casa, va anar a la llar d'infants i després a l'escola. I, a poc a poc, vaig anar recuperant la capacitat de concentració i el meu espai. Vaig recuperar les hores de lectura que havia perdut. Ser pare va ser una adaptació, i ara que ja té set anys i mig segueixo en aquest procés però el visc millor. Ser pare ha sigut un canvi profund, més enllà de la rutina diària i de com escric. La paternitat ha sigut un canvi en la manera com veig el món i com em veig a mi mateix. Ara soc el fill que també és pare.

Parli-me'n més, d'aquest canvi.

— Al ser pare canvia també la manera com veus i sents la mort. El fet de tenir un fill és com tenir a les teves mans la teva pròpia mortalitat. L'estàs veient. Estàs veient davant teu la constatació del pas del temps. Abans de ser pare percebia el temps més com una qüestió teòrica, un tema que de tant en tant em feia pensar. Però ara és un fet constatable. Veig com el temps passa perquè el meu fill canvia dia a dia. I aquest canvi no és altra cosa que un reflex de la meva mortalitat. Ser pare va canviar la manera com m'enfronto, dia a dia, a la meva pròpia mort.

Vostè va néixer a Guatemala, però té un avi de La Rioja, un altre del Líban, una àvia d'Egipte...

El meu fill és hereu de totes les tradicions familiars. Forma part d'una família de nòmades. Tots els meus avis, tots quatre, van sortir dels seus països natals, van fer voltes pel món i, per diferents motius, van acabar a Guatemala. Jo també he viscut sempre una vida d'estranger. El meu fill va néixer a Nebraska, després va viure a París, al sud de França i ara vivim a Berlín. Per tant, l'estic educant en una mateixa tradició nòmada, una tradició de desarrelament. El meu fill no té la sensació de tenir casa perquè totes han sigut temporals, però ja parla quatre idiomes. És un nen desterrat. Aquest és el destí que li ha tocat.

stats