TDAH, més enllà del mite

Quantes vegades hem sentit frases com: “Ai! aquest nin!, no atura ni un moment, segur que és hiperactiu!”. O “aquesta nina és un nervi , no sap estar aturada... hiperactiva deu ser”. I així ha quedat ben establert el mite que els infants moguts, inquiets o nerviosos han de tenir necessàriament un TDAH.

De la mateixa manera, hem sentit segur comentaris com per exemple: “no sé si arribarà molt enfora, perquè sempre està com a la lluna. No posa atenció a les coses i sempre treu males notes”. En cap cas no es plantegen si el que li passa a aquesta criatura és que té un dèficit d’atenció.

I per anar més enllà dels mites, comencem per explicar què volen dir les sigles TDA(H). TDA significa: Trastorn per Dèficit d’Atenció. L’hac ve d’Hiperactivitat. Per tant, podem parlar de Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat o sense, segons el subtipus que predomini en l’infant: TDA inatent, hiperactiu/impulsiu o combinat.

El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament de base genètica, que té implicacions en l’atenció, l’activitat i la impulsivitat. Té una prevalença d’entre el 5 i el 7 per cent de la població infantil a l’Estat i és més freqüent en nins que en nines. Té repercussions en molts àmbits de la vida de l’infant: acadèmiques, conductuals, emocionals, familiars i socials. Comporta dificultats cognitives que tenen a veure amb les funcions executives. Sovint es confon amb una discapacitat intel·lectual, sobretot en infants inatents, perquè no presenten hiperactivitat o impulsivitat i tenen un temps de processament més lent, cosa endarrereix el seu ritme d’aprenentatge i, per tant, presenten un baix rendiment escolar, molt per davall de les seves habilitats cognitives. Però en cap cas no es pot considerar el TDAH com una discapacitat, perquè el que tenen els infants inatents i/o hiperactius és una dificultat per fer el que saben. Els seus problemes no són d’aprenentatge en si, sinó d’organització d’aquest aprenentatge. Presenten poca persistència en les tasques, dificultats en la memòria de treball i els resulta impossible no distreure’s davant el mínim estímul. Els seus problemes tenen a veure amb la impossibilitat de focalitzar i mantenir l’atenció, acabar de llegir un text llarg, recordar tasques o cites importants, no perdre objectes importants com llibres, quaderns, l’agenda... Els resulta molt complicat organitzar-se, establir prioritats, estructurar el temps, etc.

Per tots aquests motius, la detecció primerenca resulta clau per al bon desenvolupament d’aquests infants. El tractament multidisciplinari entre metges, terapeutes, psicopedagogs, la família i l’escola és fonamental per aconseguir el control dels símptomes, que s’aconseguirà amb un tractament farmacològic adequat i adient (potser no serà necessari en tots els casos) que millorarà els símptomes relacionats amb la inatenció, la hiperactivitat i la impulsivitat i un tractament psicopedagògic, que anirà encaminat a millorar dificultats de conducta i d’aprenentatge. Són infants que sovint necessiten reeducació escolar, on aprenen a organitzar i planificar el temps d’estudi, a fer resums i esquemes, tècniques d’estudi i pautes per aprendre a estudiar.

Importància de la detecció

Els símptomes del TDAH se solen cronificar a l’edat adulta, tot i que es controlen a mesura que es madura. La hiperactivitat motora disminueix malgrat que continua predominant la inatenció. Un TDAH no diagnosticat en la infantesa, i per tant no tractat, es pot traduir anys més tard en estats depressius, inestabilitat emocional, conductes de risc, decisions irreflexives i sobtades, etc.

Més enllà de les implicacions acadèmiques, els infants i adolescents amb TDAH poden presentar autoestima baixa, sentiment de culpa, ansietat i estrès, símptomes que en ocasions es tradueixen en problemes de conducta, dificultat en les relacions socials i familiars i falta d’autocontrol. Massa sovint han passat gran part de la seva escolarització amb les etiquetes de gandul, dolent, disruptiu i tantes altres penjades a la seva motxilla, i això és terriblement injust perquè han carregat un pes excessiu. Les etiquetes no deixen veure més enllà. I així, hem deixat de veure que darrere el nin que no atura ni un moment, i té tots els quaderns pintats, hi ha una ment que desborda creativitat. Que darrere la nina que no deixa de parlar ni un moment, i que a més té un to de veu excessivament alt, hi ha una ment curiosa que no vol deixar d’aprendre coses. Que darrere la criatura que no pot seure una hora seguida hi ha un excel·lent esportista.

Els infants amb TDAH no han triat ser així. Ells no trien no ser capaços de llegir i entendre una lectura de dues pàgines, per exemple. Si poguessin, segur que triarien anar a l’escola feliços. Per tant, adults que els envoltam (pares,tutors, mestres, orientadors, professors...), fem tot el possible per fer més lleuger el seu equipatge, per ser ajuda i no obstacle, perquè demà siguin adults autònoms, satisfets i orgullosos de tot el que hauran aconseguit.