La rigidesa corporal a la sala de psicomotricitat

El cos es manifesta. Malgrat que no en siguem conscients, cobra un pes específic a la sala de psicomotricitat. Alguns nins deixen veure, des de la seva corporalitat, un esquema de moviment que està lligat a la rigidesa del cos. Són nins que no tenen estructurada la segmentació i les articulacions, les quals no són prou funcionals per donar-los una flexibilitat suficient que aporti i sumi a la coordinació motòrica i a totes les altres funcions que representa: rotació del cos, capacitat de flexió i projecció de l’impuls a les extremitats, entre moltes altres.

Aquesta mateixa rigidesa indica que, a escala interna, passen coses. Aquestes coses mostren que no hi ha qualitat suficient en algunes capacitats internes, no prou desenvolupades per poder relativitzar les circumstàncies que arriben a la vida. O que aparentment es tanquen a la seva manera de pensar i no poden escoltar les alienes. O que els pares expressen que els nins són tossuts i no creuen…i multitud d’altres que s’associen a una forma triada de comportament, perquè els és més fàcil. Idò no sempre és així.

Existeixen els infants que, sense que sigui el seu desig, només es poden comportar d’aquesta manera, amb aquestes característiques de les quals parlàvem. No és, en aquests casos, una cosa voluntària; no és que els nins vulguin o no vulguin fer-ho, sinó que senzillament poden o no poden fer-ho i, quan ho fan, ho fan des d’un altre lloc, des d’allà on poden administrar tots els recursos de què disposen, encara que sigui d’una manera més quadriculada i rígida.

Tot el que els passa al cos en el nivell físic a aquests nins, que no són una excepció, també els passa dins, en el nivell intern. D’aquesta manera, es troben a la sala de psicomotricitat moltes dificultats que neixen de dins, que neixen de l’estructura que ells coneixen i de la manera que els és possible. Així, idò, ens trobam amb nins que tenen dificultats en la flexió dels genolls, dels colzes, dels turmells, que no poden segmentar i segregar la pelvis de la resta del tronc i que unifiquen coll i esquena com una sola part del cos. Tots aquests trets són característics en els nins amb rigidesa conductual i motòrica.

Aquesta incapacitat per entendre el cos com a unitat, però també com la suma de diverses parts amb funcions ben diferenciades, afegeix a l’etapa de creixement moltes angoixes i pors amb les quals els nins, inevitablement, creixen; sobretot, les que tenen a veure amb la identitat i l’autonomia, blocs indispensables en el desenvolupament íntegre i global que han de fer els petits.

Les comparacions

Això succeeix perquè els nins poden anar veient i comparant les facultats d’altres iguals amb les seves pròpies. Només amb aquestes comparacions ja obtenen informació del que podrien/voldrien fer i no poden. I com totes les comparacions, és penosa. També els causa dolor comprovar, quan ningú els veu, que manquen de la flexibilitat per moure’s com ho fan els altres amics, i de la capacitat per entendre-ho. Si, a més, es té en compte que aquestes dificultats generen problemes en la relació social entre iguals, ja acaba per remoure’s un altre bloc importantíssim en l’evolució dels infants, la capacitat de relació i, amb ella, el desenvolupament de les habilitats socials.

Quan a la sala de psicomotricitat, com a lloc o espai segur, es poden anar abordant tots aquests límits, neix de manera espontània la capacitat dels infants per anar posant veu i paraules a allò que els està succeint. I ho expliquen i ho conten amb pena per no poder “ser iguals que la resta”. Quan arriba aquest moment de comunicació amb el referent, ja es pot dir que la primera partida està guanyada. Ja es pot partir des d’un sentiment propi i personal del nin, que començarà a obrir els canals que mantenien tancades les possibilitats funcionals dels infants, tant en qüestions físiques com emocionals. Les hipòtesis de feina es multipliquen i ben enfocades van deixant adquirir als nins tota la flexibilitat interna i corporal, de manera gradual.

És curiós que, sovint, la queixa dels pares i mestres és referida a les dificultats que el nin té per comunicar-se. Diuen que no conta coses, que mai no explica res a casa de l’escola i si ho fa és de manera molt breu. Empren monosíl·labs, paraules o frases curtes, quan ja són més grans, però no el llenguatge com a mitjà de comunicació. Idò just aquesta eina és la que, des del cos, obre les flexibilitats cercades pel nin, experimentant i explorant el seu cos.

Vens a jugar?