Que el lleure no pari: els infants s’ho mereixen!

Les activitats d’educació en el lleure són un dels (molts) fets singulars al nostre país. I ho són, sobretot, perquè moltes estan organitzades per entitats i organitzacions sense afany de lucre, basades en el voluntariat i liderades per joves.

Cada any, com si fos un petit miracle, veiem com grups i grupets de joves d’arreu de la geografia del país inicien colònies, campaments, rutes, casals d’estiu... Ho fan, segurament, amb menys recursos econòmics i materials dels que serien necessaris però amb una il·lusió, un compromís i una capacitació (gràcies a la bona formació) encomiables!

Aquest 2020, en un context social i sanitari inèdit i del tot excepcional, el miracle, en gran part, s’ha tornat a produir.

És cert que molts centres d’esplai o agrupaments escolta no s’hi ha vist amb cor. És comprensible. El vertigen de fer-ho en unes condicions que semblaven desnaturalitzar els trets característics d’aquestes activitats ho complicava. Però moltes realitats, molts equips de monitores i monitors (molts d’ells joves i voluntaris) sí que van decidir emprendre l’aventura d’un estiu diferent a través del joc, l’esbarjo, el contacte amb la natura, la convivència...

Ara, un cop ha començat el curs escolar, i amb ell també les activitats de lleure del curs (els dissabtes d’esplai, les primeres colònies de cap de setmana, les sortides...), és l’hora de fer balanç i de saber valorar els aprenentatges adquirits durant un estiu molt complex per corregir, esmenar, millorar o potenciar tot el que calgui. Així doncs, què hem après d’aquest estiu tan diferent?

• Hem après que cal tenir confiança i esperança. Ha estat un encert confiar en les entitats que coneixem els infants, que treballem sempre per ells i per la defensa dels seus drets. Entitats que hem estat treballant durant els mesos més complexos d’aquest any amb creativitat, perseverança i proximitat (malgrat la distància).
• Hem constatat la feblesa de la realitat que representem aquestes entitats. Especialment hem sofert el patiment de moltes entitats que treballem amb col·lectius vulnerables, en barris i municipis on res sembla fàcil i on la crisi sanitària i social ho ha complicat encara més tot.
• Hem notat la importància de tenir al costat l’administració. Per elaborar conjuntament protocols i mesures, per contrastar inquietuds, per emprendre campanyes de sensibilització... I, en contrapartida, hem experimentat com s’arriba a trobar a faltar quan no hi és o quan arriba tard en tramitacions i processos burocràtics ineficaços i incomprensibles.
• Finalment, hem conclòs que la professionalitat (entesa com una qualitat inherent en les persones, tant si són voluntàries com si hi ha una relació laboral) i el compromís de les monitores i monitors i educadores i educadors és i ha estat un valor essencial que hauria d’obrir també discursos de representants institucionals i portades de telenotícies o de diaris. Perquè ha estat gràcies a la seva formació, capacitació, organització, dedicació, esforç, entusiasme i il·lusió que tot això ha estat possible. I malauradament també hem hagut d’aprendre –una vegada més– que aquest reconeixement encara no ha arribat.

I ara, què cal fer-ne de tots aquests aprenentatges? On i com podem aplicar-los? Doncs en fer que el lleure i les activitats educatives per a infants, adolescents i joves no s’aturi. Els nens i nenes i els nois i noies ho necessiten (un altre aprenentatge novament assolit) i no en poden prescindir. S’ho mereixen.

Per això, ara més que mai, continuem. Que el lleure no pari! Bon curs!

Albert Riu i Mas és director d’acció comunitària de la Fundació Pere Tarrés