Posar límits també és un aprenentatge

Els límits són una de les maneres que poden ajudar-nos a mostrar als infants quines coses són les que poden fer, quines són les pautes que desitjam establir respecte de la manera d’actuar amb els altres, el món que els envolta i fins i tot en algunes circumstàncies vitals. A més, ens ajuden a marcar quines són les conductes que no s’han de promoure en un ambient o un altre.

Podríem comparar-ho amb els límits de velocitat en una carretera o les fronteres d’un país o un poble, on a cada lloc es poden observar uns comportaments, costums i maneres de ser, segons aquelles coses que s’han catalogat com a permeses i no permeses.

Aquest concepte crea com a resultat una harmonia entre les persones que conviuen o es relacionen entre si, ja que genera un respecte cap a la individualitat de cadascun, a més dels seus interessos i emocions, promovent una bona convivència entre si.

En establir aquests límits als infants, els estam demostrant com funciona el món que els envolta i alhora ens preocupam per la seva integració en la societat i el respecte pel seu món interior. Aquest marcatge no sols es genera dins de casa, sinó que també es genera a l’escola i quan interactuen amb qualsevol persona que els envolta en el seu món social, amb la qual cosa conformen una sèrie de comportaments.

A més, tots aquests límits són idonis per al seu futur com a adults, els quals creen un ambient de desenvolupament més favorable, tenint en compte que cada individu té unes necessitats específiques segons les seves característiques i l’etapa de desenvolupament en la qual es trobi.

Posar límits és bàsicament un aprenentatge, el qual els ensenya el que necessita cadascuna de les persones que els envolten, depenent de les característiques de cada individu. No obstant això, el més important durant aquest marcatge és la felicitat de l’infant. I és que el que cercam amb aquests límits és que el nin entengui el funcionament social de les persones i la manera més idònia de relacionar-se amb els altres i de crear un vincle depenent de les necessitats de cadascú, és a dir, promoure una actitud empàtica i d’escolta cap a les necessitats dels altres, perquè d’aquesta manera s’aconsegueixi un funcionament global saludable, en el qual, a través dels límits i l’empatia, tots siguem capaços de regular la nostra manera d’actuar, promovent relacions saludables en l’àmbit social, familiar, laboral, etc.

Com hem de posar els límits?

Aquest procés s’ha de fer de manera progressiva i partint des de la senzillesa, ja que es tracta d’una cosa nova per als nins i necessiten adaptar-se a aquestes noves circumstàncies i pautes, intentant que el que els demanem no sigui gaire complicat i que a curt termini puguin aconseguir-ho. D’aquesta manera, ho adquiriran dins de la seva rutina i hàbits i es podrà celebrar de manera conjunta fent que senti una certa satisfacció pel que ha aconseguit.

Seguidament, també hem de tenir molt en compte que els límits han de ser ben clars, perquè pot dur-los a confusió o fins i tot a creure que no existeix cap conseqüència, per tant, perd importància. “A l’hora de posar límits és important explicar als més petits quins són (que estiguin ben delimitats) i quines conseqüències té sobrepassar-los” (Ruiz, 2021).

Així, haurem de tenir una actitud reflexiva abans que els demanem qualsevol cosa. Això vol dir que hem de parlar i dialogar amb l’infant, explicant de manera detallada el que volem i que, d’aquesta manera, sigui el nin el que ens pregunti i expliqui allò que ha entès, reflexionant així sobre les seves possibles conductes futures i les conseqüències que puguin tenir.

Una altra cosa a tenir en compte és el fet que si posam un límit, hem de ser ferms i coherents tant amb el que demanam com amb les conseqüències que hem decidit que tinguin, ja que si permetem que es traspassin aquests límits, els nins no veuran la necessitat d’aprendre una conducta i adaptar-la dins de la seva manera de ser.

Finalment, en el cas que el nin no estigui conforme amb uns certs límits i hi hagi la possibilitat de poder modificar-los, hem d’intentar ser flexibles i canviar-los. Amb tot això ens referim al fet que, ja que no existeix una única demanda que els dugui a aprendre una conducta, sinó que existeixen multitud d’alternatives o opcions, totes dues parts hauran de debatre-les i arribar a una conclusió final o de conformitat.

Laura Palomares és pedagoga de Salut i moviment