LAURA PINYOL

Desigualtats que s’hereten

8 de cada 10 persones que han viscut greus dificultats econòmiques durant la infantesa o l’adolescència les reviuen de grans

Un dels centres Paidós per a famílies en risc d'exclusió / CÀRITAS Zoom

A Catalunya prop de 250.000 infants són pobres, o, dit d’una altra manera, 1 de cada 4. Una xifra que ha anat guanyant pes els últims set anys. Són dades que es desprenen de l’informe 'Aquí, avui, encara' que ha elaborat l’organització Save the Children i que es va fer públic el març passat. L’informe encara dona un altre indicador: el 40% de les famílies monopoarentals estan en situació de vulnerabilitat econòmica, especialment per l’elevat cost que representa l’accés a l’habitatge. Només per posar-ho en context, la renda mitjana a Catalunya és de 1.055 euros mensuals i el cost mitjà d’un lloguer és de 596 euros.

En una direcció semblant descriu aquesta realitat l’informe 'La transmisión intergeneracional de la pobreza', de la Fundación FOESSA, entitat vinculada a Càritas Diocesana, que assenyala que el risc de pobresa i exclusió social és cinc punts superior per a les famílies amb menors a càrrec (25%, enfront de les famílies sense fills, en què és del 20%).

HERETAR LA POBRESA

Som a l’any 18 del segle XXI i, encara avui, la pobresa es transmet de pares a fills. L’ascensor social que hauria de permetre millorar el nivell socioeconòmic de les famílies no funciona per a les classes socials més baixes. Les causes són les deficiències estructurals del nostre model social i econòmic, que provoquen situacions precàries en la bossa de població més vulnerable. Una tendència que es transfereix de generació en generació. El sistema educatiu, el mercat de treball i la distribució de la renda són alguns dels factors que ho expliquen.

El risc de pobresa i exclusió social és cinc punts superior per a les famílies amb menors a càrrec

Per posar un exemple que expliqui com l’escola no reverteix aquestes desigualtats: 8 de cada 10 fills de pares i mares que no han assolit l’educació primària no arriben a acabar els estudis secundaris. L’àmbit laboral tampoc és una eina efectiva per invertir aquesta tendència: aquest mateix informe assenyala que els infants o joves amb pares que han patit períodes d’atur de llarga durada doblen el risc de pobresa. I pel que fa a la renda, el 20% de nens i nenes més rics disposen de 7,9 vegades la riquesa del 20% més pobre, segons l’estudi 'L’Agenda 2030 en clau d’infància a Catalunya' publicat per Unicef el maig passat.

Aquesta mateixa organització reclama que Catalunya erradiqui la pobresa infantil en aquest interval de temps (ara per ara, 12 anys) amb la promoció d’una educació inclusiva. Catalunya (amb aquesta xifra de 248.600 infants en situacions de pobresa) se situa quatre punts per sobre la mitjana de la Unió Europea.

Càritas Diocesana de Barcelona és una de les institucions que lluiten per frenar aquesta transmissió intergeneracional de la pobresa i hi destina més d’un milió i mig d’euros en ajuts directes per donar suport a les famílies amb fills.

VIRAR LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ENTORN

L’any 2012 va arrencar Paidós, un projecte d’atenció integral a la família per pal·liar els efectes de la pobresa infantil i prevenir-ne la cronificació a través d’un treball intensiu, integral i integrat amb les famílies. Per a Marta Caramés, coordinadora del projecte Paidós i pedagoga social, l’objectiu és “treballar de manera sistèmica perquè el nen no viu sol sinó amb família, i per això cal acompanyar-la”. Se centra en la petita infància, entre 0 i 6 anys, i pretén “treballar preventivament abans que la situació sigui massa complicada”. Precisament un del àmbits que més contribueix a generar “situacions de dificultat o vulnerabilitat és el que envolta l’habitatge”, les famílies que viuen pendents de desnonaments, en pisos ocupats, en habitacions rellogades o espais sobreocupats. Aquestes circumstàncies marquen “el ritme de vida i condicionen de ple el dia a dia de les famílies”.

Com veiem a la fotografia del reportatge, els centres Paidós -n’hi ha un total de set, entre Barcelona ciutat (on n’hi ha tres), Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i l’Hospitalet- estan dotats d’una cuina gran i un menjador on hi cap més d’una família, bany amb dutxes, bugaderia, sala de jocs per a nens i diverses estances per fer tallers o activitats col·lectives. Les famílies poden anar als centres al llarg del dia per relacionar-se amb altres famílies o participar en les activitats orientades a incrementar les competències dels pares i les mares. Els professionals de l’entitat els acompanyen en els diferents aspectes de la vida familiar, com la criança, el suport escolar, la recerca d’habitatge, les ajudes socials, el suport en qüestions judicials o la formació d’adults. Normalment cada centre atén unes 25 famílies, de manera regular però no simultània, amb activitats diürnes, tot i que de cara a l’estiu també es programen activitats d’oci familiar com ara sortides a la platja o a piscines.

Als centres Paidós s'acompanyen els diferents aspectes de la vida familiar, com la criança, el suport escolar, la recerca d’habitatge, les ajudes socials, el suport en qüestions judicials o la formació d’adults

EVITAR REPRODUIR EL MODEL

“Aquest acompanyament en la criança és elemental” perquè moltes famílies reprodueixen el model familiar que han viscut prèviament. “Ens trobem molts pares que van patir situacions complexes en la infantesa o que provenen d’un CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa) i no han pogut aprendre a relacionar-se d’una altra manera”. Per això és important donar eines “per canviar el punt de partida”. L’estada als centres ensenya a “valer-se dels propis recursos, en un espai de confiança per desenvolupar-se”. Però és important entendre que no es tracta “d’un ensenyament d’hàbits” perquè, assegura Caramés, “això no funciona”.

Esmeralda Manzano és una de les usuàries del centre Paidós de Sant Adrià de Besòs. Explica la seva experiència en un vídeo que l’entitat ha publicat per donar a conèixer la seva tasca: “Va ser com sortir d’una cova i respirar aire fresc; aquesta és la diferència entre qui era abans i qui soc ara”. S’ha de tenir present que la idea o principi bàsic d’aquesta atenció integral a les famílies és que no en siguin usuaris més de dos anys, i molt sovint menys temps, tal com explica la treballadora social d’aquest mateix espai, Laia Creus, que recorda la tendència sistèmica que “la pobresa s’hereti, llevat que hi hagi possibilitats que la família en pugui sortir”.

“No vull que el meu fill passi pel mateix que jo he hagut de viure, i no vull transmetre-l’hi”, diu l’Esmeralda, que assegura que participar en les estades li ha servit per “aprendre a tenir més paciència amb el meu fill, a saber que dir-li que sí no sempre és el que li convé més, i també he après a valorar les persones”. Es tracta, recorda la Laia Creus, de “promoure la igualtat d’oportunitats i intentar trencar les fronteres de gènere o de país d’origen”. I això depèn moltes vegades de com es faci; tal com ho defineix l’Esmeralda, es tracta d’actuar “amb el do d’anar entrant a poc a poc amb les persones i plantar-hi una llavor per fer-la créixer”.

Aquests centres també tenen un espai terapèutic on una psicòloga fa teràpia familiar regularment “per desencallar situacions personals o de relacions amb la família o la parella molt complexes”. Sense aquest suport al centre “seria difícil arribar-hi”, destaca Marta Caramés. “És difícil accedir a aquestes necessitats de suport si no tens un lloc per deixar la criatura on estarà ben cuidada”, si no és aquí. Un cop més es tracta “d’aprendre fent”.

“No vull que el meu fill passi pel mateix que jo he hagut de viure, i no vull transmetre-l’hi”

Esmeralda - Usuària Centre Paidós

Cadascun d’aquests centres Paidós atén de mitjana 80 persones a la setmana, més de 450 en conjunt. L’atenció es finança a mitges entre Càritas i els ajuntaments dels municipis on estan arrelats. Una acció que ha de ser complementària a l’acció social empresa des de l’administració. Malauradament, només el 0,9% del PIB català es destina a polítiques de la família i la infància, lluny del 2,4% que seria desitjable.