MARC SERRANO I ÒSSUL

Els nens grans dormen solets (o acompanyats)

¿Els nens han de dormir sols des de ben petits? ¿És millor que facin co-llit amb els pares si això els fa sentir millor? Aquest és un debat obert i que no té una sola resposta vàlida. Aquí teniu algunes reflexions

Llit familiar,  debat inacabat / GETTY Zoom

Enmig d’un aquelarre familiar, l’àvia (o iaia) es despenja i pontifica amb posat matriarcal: “El nen ha de dormir tot sol; si no, no us el podreu treure del llit”. El pare de la criatura es mossega la llengua. A les tantes de la nit, en plena gimcana perquè s’adormi d’una punyetera vegada, el nen deixa anar la frase maleïda: “És que no tinc son” (variant d’un altra galleda d’aigua freda clàssica: “No vull dormir”). Els primers anys de vida, el son dels fills esdevé, massa cops, el malson dels pares. Tres de cada deu infants de menys de quatre anys tenen problemes per dormir sols tota la nit. Ho assegura, si més no, el centre madrileny Coaching Club, especialitzat en entrenament grupal per a famílies. “Es tracta d’una de les consultes més habituals de teràpia familiar per a nens ”, afirma la nota de premsa, que recomana “gaudir amb la soledat” i “posseir un món interior serè” per tenir un bon son.

Els nens creixen, també, entre llençols: la seva autonomia progressiva es nota a l’hora d’adormir-se i de dormir. I és inevitable esmentar el co-llit, que és com se’n diu de la situació en què els pares i els fills dormen plegats en un mateix llit. Uns experts ho aconsellen i d’altres no. El prestigiós pediatre sud-africà Nils Bergman, de la Universitat de Ciutat del Cap, defensa: “Els bebès haurien de compartir el llit amb la mare, si més no, fins als tres anys”, i hi afegeix que les primeres setmanes haurien de passar tota la nit al pit matern. Des del Penn State College of Medicine, en canvi, el pediatre nord-americà Ian Paul afirma: “Els sis mesos sembla un bon moment per treure un bebè de l’habitació dels pares”. I no tan lluny, podem fer cas al doctor Estivill o al doctor González. En últim terme, cada família forja el seu model per reposar junts o separats.

"Promoure la capacitat d’adormir-se sense la presència dels pares o cuidadors és un bon hàbit, saludable tant per al nen com per al funcionament familiar”

Carlos Valera - neuròleg

El doctor Carlos Valera és neuròleg de la Unitat de Trastorns del Son de l’Hospital Sant Joan de Déu. Respon amb rotunditat a la pregunta del milió: “Els nens han de dormir preferiblement sense companyia. Promoure la capacitat d’adormir-se sense la presència dels pares o cuidadors és un bon hàbit, saludable tant per al nen com per al funcionament familiar”, i argumenta que redueix els factors que estronquen el seu descans i, a més, equilibra “les necessitats i els drets” de tots els membres de la família. Ara bé, també respon que aquests mateixos nens grans poden agafar el son acompanyats. Aquesta pràctica “s’accepta i s’entén al llarg de tota la infància, i se li reconeixen avantatges com el desenvolupament de vincles d’aferrament, l’afavoriment de la lactància materna i la sincronització de patrons de son amb els adults”. Ajudar-los a adormir-se està “encara més justificat”, sosté, en malalties agudes o cròniques, mudances, viatges o alteracions del son.

QUANT HAN DE DORMIR?

Un nen de tres anys no necessita dormir tant com un nounat. “És important -remarca Valera- conèixer la quantitat de son normal en funció de l’edat, ja que, en ocasions, les expectatives de son que consideren els pares difereixen de les necessitats reals, de manera que poden estar referint un problema d’insomni quan no n’hi ha: durant el primer any de vida, de 16 a 18 hores; entre un i tres anys, 12; entre tres i sis, 11; de sis a 12, 10 hores, i en l’adolescència, de vuit a nou”. El facultatiu afegeix que “el son té diferents fases que componen cicles de son amb una durada i una proporció determinades per l’edat i que no convé interrompre, per assegurar un descans òptim i un desenvolupament adequat”. I avisa: “Dormir menys del que és necessari produeix irritabilitat i disminució de la concentració”.

L’evidència que el nen s’està fent gran emergeix també a l’hora d’anar a dormir: “A mesura que el nen creix, adquireix més autonomia per a totes les tasques que està aprenent a realitzar, en l’àmbit domèstic o en l’escolar. Sovint la queixa familiar té més a veure amb un problema que no pas amb un trastorn real, i pot variar d’una família a una altra i en funció d’aspectes culturals. Per això -conclou- s’ha de valorar el context psicosocial en què es troben el nen i la seva família”.

POTENCIAR L’AUTONOMIA

¿Com es potencia l’autonomia nocturna dels fills? ¿Canviar el bressol per un llit petit hi ajuda? Valera recepta la rutina de la família Telerín: “Després de banyar-se i rentar-se les dents es pot dedicar un període de temps transicional en què disminueix el nivell d’estímuls: es llegeix un conte o es recorda què s’ha fet durant el dia. El comiat breu i afectuós -afirma- ha de ser decisió dels progenitors”. I respon: “Un llit petit podria ser una estratègia d’ajuda, però la cohabitació pot establir-se fins als sis o els 12 mesos en funció dels costums de la família, i així no caldria bregar amb canvis d’hàbits a una edat més gran”.

¿I si es fica al llit dels pares a mitjanit? ¿Tolerem excepcions? “Com que els cicles de son són diferents en els nens i en els adults, els moments en què el son es fa més superficial també difereixen i, per tant, es poden i s’han de permetre algunes excepcions. Convé mostrar-se tranquil i serè i oferir un missatge senzill: “És hora de dormir; el pare i la mare estan cansats; t’estimem; fins demà». Cal evitar enfadar-se i evitar renyar. Paciència; tot sembla molt difícil abans de passar a ser senzill”. Certament.

Un altre moment de tensió: “Té son, però no se n’adona”. “Si el mateix nen és capaç de detectar la son i ho reclama, sembla convenient conduir-lo a un lloc segur i confortable per complir amb aquesta necessitat. Si el cuidador detecta son però ells no, habitualment es deu a un excés d’estímuls o situacions de l’entorn que li interessen i que fan que postergui el descans en funció d’allò que el distreu. Cal tornar a una situació de calma progressiva i procurar un ambient propici per dormir”.

En qualsevol cas, calma i tranquil·litat: també de nit la natura fa la seva feina. Normalment, segons Carlos Valera, tot va bé: “Gran part dels nens adquireixen un patró de son considerat normal de forma natural o espontània i, per tant, no cal complir un sistema de normes rígides”. Bona nit.