Els meus fills no són empàtics

Ser capaços de posar-nos a la pell dels altres i entendre com es poden sentir és l’empatia, una de les capacitats més valorades en el món adult però que ja tenim des que som petits. “Se’n pot tenir més o menys, però tothom té empatia”, assegura Carla Ribas, psicòloga infantil i juvenil del Gabinet Psicològic Mataró. Ser una persona empàtica implica imaginar-te com et sentiries i què sentiries si et passés el que li passa a l’altre, entendre per què fa el que fa i com s’expressa, i comprendre la situació que ha desencadenat aquesta conducta. “Això no suposa que t’hagis de sentir trist o eufòric com l’altra persona, però sí que se’t desperti una alarma, que li preguntis com està o si necessita alguna cosa. Es tracta de buscar solucions i acompanyar l’altra persona quan entens el que està vivint perquè imagines com estaries si t’hagués passat a tu”, explica Ribas.

ES POT APRENDRE

L’Elisabeth (44) creu que els seus fills no són especialment empàtics. De fet, fa tres anys van fer uns tallers de gestió emocional amb el gran, en Lluís (8), “perquè crèiem que anava massa a la seva, si estava jugant i algú queia ell seguia com si res, sense preocupar-se pel company”, explica la mare. A mesura que s’ha fet gran ha anat millorant gràcies als tallers però també per l’aprenentatge constant que fa a casa i a l’escola. La mare valora el treballs que fan en grup a l’escola, “perquè han de funcionar com a equip i els equips van canviant; amb aquesta dinàmica aprenen a escoltar i a ser conscients de com és d’important que t’escoltin. És quan s’adonen que cadascú pensa i reacciona de manera diferent”.

Per a la Sònia López, mestra i formadora de famílies, l’empatia, un dels pilars de l’educació emocional, es treballa constantment a l’aula. I el treball cooperatiu facilita que els alumnes desenvolupin l’empatia. El fet de tenir diferents rols en funció del projecte fa que entenguin com es pot sentir un coordinador o el portaveu del grup. L’empatia, doncs, es comença a desenvolupar per imitació. Quan són petits i veuen que un altre nen plora, s’hi posen al costat i l’acompanyen encara que no entenguin què passa exactament. I és que López sosté que els mestres eduquen l’empatia amb el seu exemple: “Els alumnes imiten les nostres reaccions. Si tenen adults al voltant que els pregunten què els passa i que donen importància al que els expliquen, es desenvolupa la seva empatia”. Assegura que, a vegades, les criatures no són empàtiques per por de ser jutjades, però si veuen que es preocupen per les seves necessitats i es dona validesa a tot el que senten, es relaxen, comencen a pensar que és normal el que senten i entenen el que els passa als altres. “Si vols que una classe funcioni -amb uns 25 alumnes i necessitats diverses-, has d’aconseguir que siguin empàtics entre ells”, conclou la mestra.

TREBALLAR L’EMPATIA A L’ESCOLA I A CASA

“A casa també es pot treballar l’empatia -apunta la psicòloga Carla Ribas-. Es poden identificar i expressar emocions. Posar nom al que sentim més enllà de les emocions primàries -alegria, tristesa, por, ràbia i aversió- és interessant”. És important que la família sigui expressiva i comprensiva, que hi hagi una bona comunicació que s’ha d’anar incentivant, que totes les emocions, també les menys positives, hi tinguin cabuda, “és impossible que aprenguin el que no els mostrem, si tapem les emocions que semblen negatives no sabran expressar-les”, apunta Ribas, i insisteix que no ens podem cansar de fer l’exercici de preguntar-los: “Si t’hagués passat a tu, què hauries fet o com creus que t’hauries sentit?”.

Cervells empàtics?

El desenvolupament de l’empatia depèn de factors genètics, de processos d’aprenentatge i de l’edat, tres factors que interaccionen entre ells. Naixem amb un cervell immadur i les estructures que participen en els circuits que regulen l’empatia no acaben de madurar fins passada l’adolescència, “per això fins que els circuits de l’escorça prefrontal no són madurs, anirem observant millores en aquesta capacitat i en els altres processos relacionats amb la cognició social. L’adolescència és un etapa especialment important per desenvolupar les habilitats socials”, argumenta Marta Portero, doctora en neurociències i professora de la UAB. Portero també confirma que tenim un cervell del tot preparat per aprendre en funció de les nostres experiències i els factors ambientals que anem vivint des que naixem i remarca que l’empatia és una capacitat que depèn en part dels processos d’aprenentatge. Per això observar persones que mostren empatia amb tu és important per poder adquirir aquesta habilitat, i que l’ambient et doni opcions per practicar aquesta capacitat.

A casa de l’Elisabeth aprofiten qualsevol excusa per potenciar l’empatia, parlen de com se senten, què els agradaria o com estarien si els hagués passat alguna de les situacions que expliquen. Així com amb en Lluís noten que es fa gran i és més madur -a mesura que es fan grans també van aprenent i avancen en el seu nivell maduratiu-, amb el petit, en Ferran (6), veuen que encara li costa acabar de connectar amb altres nens. “Ja té amics, però si no hi són, va per lliure tret que li encaixi i motivi prou el que fa la resta”, comenta la mare. La família està disposada a seguir treballant-ho i confien que amb els anys també notaran un canvi a millor.

POTENCIEM L’EMPATIA

En funció de la intel·ligència emocional de cadascú es té més o menys capacitat per gestionar les pròpies emocions i les dels altres. Però sempre es pot aprendre a ser més empàtic. Estimular i treballar l’empatia amb teràpia individual o grupal dona eines i pautes per millorar: “A les sessions en grup les criatures o els joves comparteixen experiències que els ajuden a empatitzar. Són persones d’edats semblants que viuen conflictes semblants i això ho fa més fàcil. Amb jocs i dinàmiques comparteixen el que els passa i s’adonen que tots sentim les mateixes emocions encara que les canalitzem i les expressem de manera diferent”, comenta la psicòloga infantil i juvenil del Gabinet Psicològic Mataró. A partir dels 3 anys ja es pot treballar l’expressió emocional, identificant i expressant sentiments i emocions, aprenent a gestionar-los.

L’Oriol (10) i la Carla (8) són germans i són la nit i el dia pel que fa a l’empatia. Ell sempre, des de ben petit, ha estat capaç de pensar en els altres, és considerat i atent. A ella li costa preocupar-se per algú que no sigui ella, preguntar com estàs o si et pot ajudar. En Manel (40), el pare, reconeix que ara comença a donar fruits la feina feta fins ara: “Si veu que et dones un cop, sol preguntar-te si estàs bé. Això que sembla tan bàsic no passava mai. Dubtem si ho diu perquè se li ha despertat la necessitat o perquè li hem dit que ha de fer-ho, igual que ha de saludar quan arriba a un lloc o dir gràcies i demanar les coses sis plau... però estem contents”. La psicòloga Ribas explica que cadascú té el seu caràcter i temperament, una manera de ser, i és clar que “hi ha criatures més o menys egoistes o altruistes”. “El que correspon als pares i mares és ajudar-los a potenciar l’empatia”, afegeix.

Però perquè l’empatia dels infants pugui evolucionar és important que els pares també siguin empàtics, per això Andrea Zambrano, coach i fundadora del mètode AEIOU (Educar és emocionar ), fa tallers d’empatia especialitzats en l’empatia de pares i mares, on treballen la capacitat dels adults d’empatitzar amb els seus fills. El primer pas és que els grans connectin amb les seves pròpies emocions i siguin capaços de percebre-les. “Això que d’entrada hauria de ser senzill no sempre ho és, moltes vegades les emocions han estat reprimides. Si no connecto amb el que jo sento és impossible que pugui connectar amb el que senten els altres”, argumenta Zambrano. Fet aquest primer pas, els pares ja estan capacitats per sentir i viure la realitat en què estan els fills, per veure-la amb els seus ulls, percebre el que senten, acompanyar-los i donar-los resposta. Les criatures poden ser empàtiques, però per ser-ho han de reconèixer les seves emocions, necessiten que algú els ajudi a reconèixer el que senten i posar-hi nom. “Quan es valoren les emocions dels fills, ells se senten legimitats. Se’ls ha de donar eines perquè reconeguin el que senten i ho expressin”, conclou Andrea Zambrano.

Aprendre amb els llibres

Dues propostes de lectura per aprendre a treballar les emocions amb la canalla:

• Emocionari. Digues el que sents, de Cristina Núñez Pereira i Rafael R. Valcárcel (Editorial Palabras Aladas, 2016). Per compartir-lo en família, per aprendre a identificar i reconèixer les emocions.
• El monstre de colors, d’Anna Llenas (Editorial Flamboyant, 2012). El monstre s’ha fet un garbuix amb les emocions i a mesura que desfà l’embolic ens ajuda a identificar diferents emocions. També existeix el joc de taula del mateix nom amb el qual reconeixes sentiments i emocions jugant.