Infància 03/08/2019

Que s’adormi o que es llevi, missió impossible

¿L’hora d’anar a dormir o de llevar-se és un drama? ¿Heu d’arrossegar els fills al llit? Potser és hora de revisar els vostres hàbits i buscar rutines que facilitin aquest tràmit

6 min
Que s’adormi  o que es llevi, missió impossible

No hi ha manera humana. O, si hi és, els pares la desconeixen. Cada cop que el rellotge indica que és l’hora d’anar a dormir o de llevar-se, la criatura s’hi resisteix amb dents i ungles. Quan toca anar a dormir, no en té ganes; quan toca llevar-se, tampoc. De cinc minuts en cinc, va endarrerint el moment fins a l’infinit i més enllà. El drama està servit. “A la taula i al llit, al primer crit”, diu la dita, però en aquest cas no funciona ni al primer crit, ni al segon ni al tercer. Els progenitors se senten frustrats, es pensen que l’infant els pren el pèl, o totes dues coses alhora. I ho viuen com una lluita diària.

Com és això? Respon el doctor Òscar Sans, cap de la Unitat de Trastorns del Son de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i director mèdic d’AdSalutem Institute: “El més freqüent, quan parlem de l’hora d’anar a dormir, és sempre una qüestió de rutines i d’hàbits. Ben sovint -i sobretot ara a l’estiu, que es fa de nit molt més tard i en què les criatures volen estar el màxim de temps fent qualsevol cosa excepte dormir-és molt conductual. I també els dies de cada dia sempre hi ha aquest component, en el 80%-85% de casos: que el moment d’anar a dormir sembla que sigui avorrit, que els pares es queden al menjador mirant la tele o fent coses, i que sembla que els nens no tinguin ganes d’anar a dormir”.

Sans indica una segona gran causa perquè els costi anar a dormir: “Les tauletes electròniques i telèfons mòbils són dispositius que emeten una llum de l’espectre blau-blanc que provoca una inhibició d’una substància que es diu melatonina, que el que fa és obrir la porta perquè ens n’anem a dormir. Introduir aquests dispositius hores abans d’anar-nos-en a dormir -especialment en els nens- el que fa és inhibir aquesta substància: li diu al cervell que és de dia i, per tant, el cervell no posarà en marxa els mecanismes per facilitar l’inici del son. I el que pot passar és que aquest nano que ha estat amb la tauleta o amb el mòbil unes hores abans d’anar a dormir no tingui síntesi d’aquesta hormona que es diu la melatonina i, per tant, que li costi molt conciliar el son”.

Les dues recomanacions del Dr. Sans

“Si els pares saben que un nano s’adormirà espontàniament a dos quarts de deu, comencem a crear les rutines a partir d’aquesta hora. La idea és que s’adormi el més aviat possible, que no calgui tanta estona, que no requereixi que els pares s’estiguin amb ell fins que s’adormi, i que això no sigui un procés de tres quarts d’hora o de, fins i tot, una hora. I, un cop això ho tinguem ben establert, a poc a poc es pot anar movent deu minuts cada tres o quatre dies fins a arribar a l’hora que vulguem. Aquesta n’és una”. “L’altra cosa en què no es pensa gaire és el tema de les pantalles. Perquè moltes vegades pensem que, amb la pantalla, el nen estarà tranquil al llit i entretingut fins que s’adormi, i realment el que fa és jugar-hi en contra. És a dir: posar la pantalla com a rutina per començar a dormir potser no és la millor de les idees. Si ho necessitem, si realment funciona o creiem que pot funcionar, sí que recomanaria que s’hi apliquessin filtres de llum blava o blanca, que el que fan és eliminar que vagi directament al cervell i que li digui que és de dia”. Només cal canviar al mode nit.

I quan els costa llevar-se, ¿què pot passar? La motivació; sempre la motivació. “Els pares saben -apunta Òscar Sans- que, de dilluns a divendres, mai es volen llevar, i resulta que el dissabte a l’hora en què els tocaria llevar-se per anar al col·legi no només salten del llit, sinó que a més ho fan molt més de pressa o fins i tot abans”. Només perquè és festa. O això, o una altra cosa: “Si me’n vaig a dormir tard o m’adormo tard, quan és l’hora de llevar-me moltes vegades no he acabat de dormir bé i és quan tinc més son, i llavors no haver dormit les hores adequades comporta que faci una mica més el ronso”.

A més d’aquests quatre factors -i del 20% dels casos d’insomni infantil associats a una malaltia-, ¿la canalla pot ser propensa a adormir-se o a llevar-se amb dificultats? “Des del punt de vista genètic tenim una tendència o bé a ser alosa o bé a ser mussol; per tant, a tenir més facilitat per adormir-me aviat i aixecar-me aviat, o per adormir-me tard i, si puc, aixecar-me tard. A l’adolescència, gairebé tots els nanos tenen tendència a aquesta cosa que s’anomena el retard de fase, que és aquest biotip que s’assembla més al del mussol. És molt habitual que els adolescents s’adormin a la una o a les dues de la nit un dia d’escola; és evident que s’han d’aixecar aviat perquè han d’anar a classe però després, quan en surten, com que estan molt cansats, fan migdiada. Això afavoreix que després, a la nit, encara els costi més adormir-se, i, per tant, entren en un cercle viciós, que és que dormen potser quatre o cinc hores a la nit i en sumen un parell més de migdiada. Aquesta migdiada s’ha d’eliminar perquè vagin com més cansats millor a l’hora d’anar a dormir”.

EL PROCÉS DE DORMIR

La doctora Helena Larramona és pediatra i especialista en pneumologia pediàtrica i son infantil; treballa a l’Hospital Universitari Parc Taulí de Sabadell. Davant els drames infantils per adormir-se o llevar-se, explica: “Hi ha un problema en el son dels nens que anomenem trastorns de conducta per anar a dormir. De la mateixa manera que aprenem a caminar, a parlar i a menjar sols, el procés de dormir també és d’aprenentatge. La majoria de vegades a alguns nens els costa dormir perquè, als que no tenen cap malaltia de base o cap trastorn associat, no se’ls ha ensenyat de manera adequada a dormir sols. El problema de despertar-se generalment s’associa al fet que les hores de son han sigut insuficients i, com que tenim uns horaris, al nen que no dorm prou hores li costarà despertar-se tret que tingui una altra patologia del son”.

Solucions? “Hem de saber si aquesta rutina de son que s’està fent (o com s’adorm el nen) la volem canviar o no, i, si és una parella la que viu amb el nen, si volen fer aquest canvi, perquè si un dels dos no vol no s’aconseguirà. O sigui: cal estar d’acord, negociar quan i com farem aquest canvi. En l’insomni d’inici, el que ensenyarem al nen és a adormir-se sol de manera que es pugui fer ràpid, curt o de la manera com vulguem i en què estiguin d’acord els pares, i saber que tots ens despertem -especialment els nens- entre dues i sis vegades, i que, en aquests despertars fisiològics, el nen serà capaç d’adormir-se sol. En l’altre cas, el nen que és una mica més gran (de cinc o sis anys) i retarda l’hora d’anar a dormir, cal marcar aquests límits d’una altra manera: cal establir quina rutina de son farem amb ell; cal avisar, normalment, que ens n’anirem a dormir; cal que aquesta rutina duri uns 15 minuts i que siguin tres activitats ja pactades. Si hem dit conte, un got d’aigua i un pipí, doncs que sigui això i en aquest ordre”.

Però Larramona recorda dos elements de context: “S’han d’avaluar tots els possibles trastorns com apnees del son, síndrome de cames inquietes, narcolèpsia i altres problemes associats que poden condicionar més la presència de dificultats per iniciar o mantenir el son”. Remarca també “la importància de tenir prou hores de son” ateses les seves funcions: “Consolidació de la memòria i facilitació de l’aprenentatge; recuperació o reparació dels processos en vigília; preservació de l’energia; protecció i síntesi del ritme circadiari: temperatura corporal, hormones...” Afegeix: “Un estudi en preescolars va demostrar que l’aprenentatge a la tarda va ser més gran en nens que van fer migdiada després d’ensenyar-los paraules noves en comparació amb altres nens sense migdiada”. A la taula i al llit, al primer crit. I amb zero drames. Per al bé de tothom.

Què és l’insomni pediàtric conductual?

Els problemes dels infants per anar a dormir, adormir-se o gestionar els despertars, o tot plegat. Segons la doctora Larramona, en tenen un 30% dels més grans de cinc anys i d’un 15% a un 27% dels escolars. No tractar-lo genera -apunta-“problemes de conducta diürns, de regulació d’impulsos i emocions, i de rendiment escolar”, i afecta els pares. El causen “el temperament dels nens, factors ambientals, la conducta dels pares i el mateix desenvolupament del nen”. I “començar a desenvolupar hàbits del son entre els tres i nou mesos pot afavorir que se n’adquireixin de bons aviat i que el nen sigui un good sleeper ”. La pediatra va “tenir la sort d’aprendre” als EUA amb les psicòlogues pediàtriques especialitzades en son Jodi A. Mindell i Lisa J. Meltzer, als estudis de les quals remet. Per cert: fa un mes que va morir Christian Guilleminault, pioner en la investigació del son infantil. Altres autors de referència són Carole L. Marcus, traspassada el 2017, i David Gozal, recent honoris causa per la UB.

stats