Dislèxia: el llarg camí

Si bé molts infants amb dislèxia no es diagnostiquen fins que tenen vuit anys, els primers símptomes d’aquest trastorn, que es caracteritza per una dificultat significativa en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, apareixen molt abans. Els símptomes més clars es detecten quan tenen cinc o sis anys, quan l’infant aprèn a llegir i a escriure, però els experts afirmen que fins i tot en edats més primerenques, amb tres o quatre anys, ja se’n poden detectar alguns senyals de sospita. Andrea Palacio i María Garau, neuropsicòlogues i professores col·laboradores del màster universitari de dificultats de l’aprenentatge i trastorns del llenguatge de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), consideren vital "una intervenció precoç" per pal·liar un trastorn crònic i amb un component hereditari alt que s’estima que afecta entre el 5% i el 17% de la població.

Dificultats per identificar els colors i per aprendre els dies de la setmana, els nombres o les cançons són alguns dels símptomes que es produeixen en l’etapa preescolar, si bé la majoria de vegades passen desapercebuts i s’associen al fet que l’infant té un ritme d’aprenentatge més lent. De fet, moltes vegades són conseqüència d’un retard o d’una alteració, però altres vegades poden ser els primers indicis de dislèxia. Les sospites es reforcen en el primer cicle de primària, quan s’observa que a l’infant li costa llegir i escriure i quan es detecta que el seu nivell lector se situa per sota del nivell del grup classe. "En aquestes edats el nen té dificultats en la lectura mecànica, té problemes per identificar el fonema (el so) i la grafia (la lletra), i dificultats en l’ortografia natural, és a dir, quan escriu ajunta les paraules", explica Garau. Més endavant predominen altres símptomes, com ara una velocitat lectora lenta i moltes faltes d’ortografia. També tenen dificultats per aprendre les taules de multiplicar, els mesos de l’any i l’abecedari; en definitiva, tot allò que són seqüències verbals automàtiques.

La professora Palacio explica que aquestes dificultats per adquirir aquestes seqüències verbals automàtiques tenen una explicació "anatòmica", ja que una part del cervell que es dedica a la lectoescriptura se situa just al costat de la part on s’adquireixen dades automàtiques. "És per això que quan un nen té alterada la capacitat de llegir i escriure, també té alterada aquesta altra capacitat, perquè són àrees contigües", explica Palacio.

Tant Palacio com Garau, vinculades a la Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar (UTAE) de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, afirmen que com més aviat es tracta la dislèxia, més bons són els pronòstics de l’infant, si bé recorden que és un trastorn crònic que no té cura. "Es neix amb dislèxia i es mor amb dislèxia; se’n pot millorar la simptomatologia, però mai no es pot eliminar del tot", afirma Garau. "S’ha comprovat que quan es fa una intervenció precoç millora la simptomatologia i els patrons d’activació cerebral poden canviar, sigui perquè s’activen les àrees del cervell que abans de la intervenció no s’activaven o bé perquè s’activen altres àrees que permeten compensar les dificultats de l’infant", explica Garau.

Diversos estudis demostren que hi ha millores significatives en l’organització cerebral quan el nen dislèctic ha estat sotmès a una intervenció intensiva. Un d'ells va demostrar que, abans de la intervenció, en tots els infants hi havia poca activació o una activació nul·la de l’àrea del cervell que participa en aquesta tasca; en canvi, després de la intervenció es va veure que aquests infants milloraven en les habilitats lectores.

Fer jocs i exercicis que permetin a l’infant identificar els sons que formen les paraules –el que els experts anomenen consciència fonològica– formaria part del tractament que s’ha de seguir. Per exemple, un nen, quan comença a aprendre a llegir, llegeix les paraules fonema per fonema, és a dir, so per so. Els nens dislèctics tenen dificultats per associar la grafia al fonema, és a dir, la lletra al so. Per això, a casa o a l’aula s’han de treballar oralment exercicis encaminats a fomentar aquest aprenentatge. Per exemple, se’ls pot demanar que busquin paraules que comencen per la lletra p, que esbrinin quina paraula surt si a porta s’hi treu l’últim so, què passa si a porta hi canviem el primer so per una m...

Palacio explica que, quan això es treballa, en proves de neuroimatge es veu que s’activa una àrea cerebral que els nens dislèctics tenen alterada. "És com fer una gimnàstica d’un múscul que tenen atrofiat", exemplifica l’experta.

Component hereditari alt

Els fills de pares amb dislèxia tenen entre el 30% i el 40% més de risc de patir el mateix trastorn que els seus progenitors, i el germà d’un nen dislèctic té el 50% més de probabilitats de ser-ho. De vegades molts pares descobreixen que també pateixen aquest trastorn quan diagnostiquen el seu fill.

Les expertes expliquen que estructuralment no hi ha diferències entre el cervell d’un nen dislèctic i el d’un nen que no ho és, però sí que n’hi ha en el vessant funcional. Durant l’activitat lectora, el funcionament cerebral és diferent entre els dislèctics i els no dislèctics. Quan llegim s’activen àrees de l’hemisferi cerebral esquerre, especialment les més posteriors. Els dislèctics, en canvi, tenen menys activitat d’aquestes àrees i, a més a més, possiblement per compensar-ho, activen àrees de l’hemisferi cerebral dret que no es fan servir en condicions normals durant la lectura. Les dues estructures afectades són el gir angular i el gir fusiforme. Això es veu clarament quan es fa una ressonància magnètica funcional. Quan un nen no dislèctic llegeix i escriu, aquestes àrees del cervell s’activen més que en un nen dislèctic.

Tractament a l’escola, a casa o en centres privats

Tant Palacio com Garau expliquen que cada cop més les escoles tenen eines per detectar nens amb dislèxia. Protocols de detecció com ara Prodiscat o ProdiscatProdislex, que ha de ser diagnosticat per un professional amb formació específica de trastorns de l’aprenentatge, com ara un psicòleg, un neuropsicòleg, un logopeda, un pedagog o un psicopedagog, entre d'altres. Palacio afirma que la intervenció es pot fer a l’aula, a casa amb els pares o en centres que treballen els trastorns del llenguatge. A l’escola, per exemple, s’aconsella que el nen no llegeixi en públic, ja que el fet de mostrar una habilitat lectora baixa davant de tota la classe pot avergonyir-lo i fer que perdi seguretat i autoestima; també es considera positiu tenir audiollibres o no penalitzar l’ortografia. "De la mateixa manera que un miop és just que porti unes ulleres, també ho és que un dislèctic tingui adaptacions a l’aula", afirma Garau.