TRIBUNA OBERTA
AINA CABAU

Parlo de respecte

Com cal acompanyar emocionalment a les criatures?

Com cal acompanyar emocionalment a les criatures? / GETTY Zoom

Hem estat capats.

Quan plorava, em deien: “No ploris!”

Quan cridava, em deien: “No cridis!”

Quan pegava, em deien: “No peguis!”

Quan mossegava, em deien: “No mosseguis!”

Quan m’enfadava, em deien: “No t’enfadis!”

Quan em frustrava, em deien: “Tranquil·la, no passa res!”

Doncs quan som petites i plorem és per un motiu.

Quan cridem és per un motiu.

Quan peguem és per un motiu.

Quan mosseguem és per un motiu.

Quan ens enfadem és per un motiu.

Quan ens frustrem és per un motiu.

Sembla senzill, però ens està costant molt de temps agafar el camí del respecte. El respecte a les emocions de les persones.

¿Us heu preguntat mai per què diem “No passa res”? ¿Qui som nosaltres per jutjar l’emoció d’un nen o d’una nena i decidir, per ell o ella, que no passa res? ¿Com es pot sentir una persona que està plorant si algú la intenta consolar dient: “No passa res”? Jo tinc 32 anys i si em poso trista i ploro i ve una amiga a dir-me “No passa res”… sincerament, la faig fora de casa.

LES EMOCIONS NECESSITEN ACOMPANYAMENT

El que cal quan les emocions més complicades surten és un acompanyament. Un acompanyament bo és aquell construït amb empatia, presència, humilitat, no judici i escolta (i si és activa, millor). Les emocions als primers anys de vida són explosives, no es coneixen i s’experimenten, surten i no se saben gestionar. I la conseqüència en són els plors rabiosos i descontrolats, els crits, les mossegades i esgarrapades, les empentes i els cops amb les mans.

Ja n’hi ha prou de jutjar aquella nena que mossega o aquell nen que ha cridat. Ja n’hi ha prou dels cops a la boca de qui l’ha utilitzat per expressar-se o de fer callar aquell que amb els seus crits ha generat un ambient que no volies. Posem-nos a la seva alçada, al seu costat, abracem-los si ho necessiten i parlem. I sempre amb amor. Parlar, mirar als ulls, “Soc aquí”. Explicar, amb empatia, els límits que hi ha i que no es poden saltar. Mostrem que entenem el que els passa i que els ajudarem a trobar una millor manera per canalitzar i gestionar aquella emoció. I, sobretot, posem nom a l’emoció.

Un acompanyament bo és aquell construït amb empatia, presència i humilitat

“Entenc que estàs enfadat i enrabiat perquè t’han pres la pilota. Jo no vull que mosseguis la teva companya; si estàs molt enfadat podem trobar una altra manera d’expressar-ho”. Passada una estona, la necessària, podem continuar amb un “¿Vols que t’acompanyi a recuperar la pilota amb què jugaves? Parlem amb ella a veure si te la torna”.

I és tan important acompanyar l’infant que ha sigut agredit com el que ha fet l’agressió. No els abandonem a cap dels dos.

El que necessiten els nens i nenes en els seus primers anys de vida és aquest respecte de què parlo, no pas una espècie de (ho sento si ofenc algú) policia emocional que té l’objectiu de capar les emocions, de no deixar-les sortir, d’amagar-les com si ens n’haguéssim d’avergonyir, és a dir: de reprimir-les.

REEDUQUEM-NOS

Jo, com a educadora, ja fa uns anys que vaig començar tot un procés per reeducar aquells costums dolents que tenia adquirits (i continuo amb els que encara tinc) i mirar d’enfocar-los des d’una mirada diferent. Ara tinc plena consciència del bé que puc fer a una criatura (i també del mal), tinc plena consciència de la importància de la meva feina. Partint d’aquestes dues certeses miro de tallar el mínim possible les ales a les emocions i miro de gestionar els conflictes i les relacions des del respecte. Quan algú s’enfada, quan algú s’entristeix, quan algú es frustra, quan algú s’angoixa... poso paraules a l’emoció i, sobretot, explico que soc allà per acompanyar-lo i li dono eines perquè vagi trobant la millor manera per gestionar-la.

Quan un infant plora perquè la família l’ha deixat a l’escola per anar a treballar, jo li ofereixo una abraçada. Si la vol, l’abraço amb tot el meu cos i el meu cor, i li dic: “Entenc que estàs molt trista perquè trobes a faltar la teva família, em sap molt de greu. Et pots quedar tanta estona com necessitis aquí amb mi i quan et sentis preparada pots anar a jugar, si vols”.

Cal aconseguir que l’infant se senti respectat i tractat com una persona. Que se senti acompanyat i en un ambient segur

Evidentment no sempre és senzill, de vegades sí i de vegades no. Cal buscar fórmules diferents amb cada infant: maneres d’acostar-te diferents i maneres de comunicar-te diferents. Però, al cap i a la fi, el que es vol aconseguir és el mateix: que l’infant se senti respectat i tractat com una persona. Que se senti acompanyat i en un ambient segur.

Hi ha moltes maneres d’acompanyar-los en l’aprenentatge de la gestió de les emocions, però es basen totes en el respecte i en no jutjar-les. Cadascú sent les coses com les sent, i quan un nen o una nena plora és, sempre, per algun motiu que cal respectar. Sempre. Si ho tenim present, segurament, estalviarem moltes sessions de psicoanàlisi a les noves generacions.

Aina Cabau és educadora infantil