Com prevenir i detectar el narcisisme
PALOMA ARENÓS

Com prevenir i detectar el narcisisme

Com prevenir i detectar el narcisisme / GETTY

En una societat competitiva on preval la cultura de la imatge, Julio Rodríguez, doctor en biologia i psicòleg, aposta per educar els fills per feliços i no per ser els millors

Vivim en una societat cada vegada més narcisista. El culte a l’ego, a la imatge ('influencers' i 'generació selfie'), al materialisme i a la competitivitat per ser el millor i tenir de tot són els pilars d’un sistema basat en el consumisme. Tant les xarxes socials com els anuncis de la televisió ens bombardegen amb missatges que basen la felicitat en l’èxit i, sobretot, en el fet de creure’ns millors que la resta.

Tot i que en els primers anys de vida una criatura mostra trets narcisistes de manera natural, que li serveixen per evolucionar i sobreviure -reclamar l’atenció constant, atreure les mirades, ser el centre dels pares...-, si no es fa una criança basada en una gestió emocional saludable, amb límits clars ben marcats i sense que els pares perdin l’autoritat, l’infant pot acabar desenvolupant la síndrome del petit tirà. Ho adverteix el doctor en biologia i psicòleg Julio Rodríguez, que acaba de publicar 'Prevenir el narcisismo' (Plataforma Editorial), un llibre guia, molt documentat i pràctic, que ensenya als pares i docents a educar els nens “perquè siguin feliços i no per ser els millors”, tal com explica el mateix psicòleg gallec. “Volem infants que puguin ser feliços sent ells mateixos, que identifiquin els seus sentiments, errors i encerts i s’hagin criat des de l’amor incondicional dels pares, però no des de la submissió. Els adults no podem ser els seus servents”, alerta Rodríguez.

ELS TRETS CARACTERÍSTICS

El psicòleg detalla els principals trets d’identitat d’un narcisista, sigui infant o adult: “Se senten i es creuen superiors a la resta, tot i que no hi hagi una raó objectiva per pensar-ho. Es consideren especials simplement per existir i per això creuen que es mereixen uns drets diferents i un tracte privilegiat. Volen que se’ls satisfacin les exigències ràpidament i sense concessions”. També “tenen fantasies d’èxit o fama desmesurats, o creuen que els espera un destí especial. Expressions com «Estic cridat a fer alguna cosa gran», «Seré famós» o «Seré ric» són molt típiques dels narcisistes, i per això es converteixen en persones totalment dependents de l’atenció i l’admiració dels altres”. També són característiques fonamentals dels narcisistes la falta d’empatia, la manipulació, la mentida i l’explotació o abús del seu entorn -la família directa, els amics, els companys d’estudis- per obtenir un benefici propi.

Els petits narcisistes volen que se’ls satisfacin les exigències ràpidament i sense concessions

¿Com evitar que aquella criatura a qui tots li han rigut les gràcies es converteixi en un monstre de l’ego? El psicòleg té clara la recepta: “L’educació cognitivoemocional és bàsica en la construcció de la identitat de l’infant. S’han de posar noms als sentiments i acceptar que fallem i ens equivoquem, que no som perfectes”. “De vegades -continua-, les coses no surten bé i ens hem de frustrar. Però no per això hem de deixar d’esforçar-nos, sinó que hem de seguir estudiant, fent un esport o qualsevol activitat que ens costi. Amb la pràctica s’arriba al mestratge”.

Com a adults, recomana que “reconeguem que fallem, que no ho podem aconseguir tot, i que no bolquem els nostres somnis frustrats en els fills (que sigui el millor futbolista o metge, o sigui model, tan guapa que és...)”. El psicòleg adverteix que un infant narcisista, “acostumat a l’hiperelogi i a sentir que tot ho fa bé, pot acabar exigint sense control i demostrant una falta evident d’empatia”. Alerta que si no hi ha límits clars ni es promou la cultura de l’esforç “acabarem tenint nens que s’emprenyen en una festa d’aniversari que no és la seva perquè no són el centre d’atenció; seran infants que no toleren fallar, que menteixen, que abusen dels altres, que només valoren els aspectes superficials de les persones o que poden derivar en adolescents obsessionats per destacar sense que els importin els mitjans per aconseguir-ho”. I amb el temps es convertiran en adults infeliços que no dubten a manipular, explotar i maltractar la resta en benefici propi.

“Són hipersensibles a la crítica i, si les opinions que reben amenacen la idea que tenen de grandiositat, poden experimentar còlera, ira, odi i rancúnia. Evitar el narcisisme és clau per prevenir el 'bullying', el mòbing laboral quan són grans, o qualsevol mena d’assetjament”, matisa Rodríguez. “Quan al narcisista ja no li quedin més recursos, la realitat s’imposi i la seva fantasia es desmunti, tindrà un alt risc de tenir ansietat i depressió. I aquests sentiments són potencialment perillosos, perquè acaba sent una persona emocionalment inestable”, subratlla.

I ELS ADOLESCENTS?

La psicòloga i professora de secundària Pilar González Galvany reconeix que l’adolescència és “una etapa en què entren en conflicte la identitat i l’autoestima dels joves”. En aquesta fase del desenvolupament personal, “un narcisisme patològic porta l’adolescent a una situació en la qual és incapaç d’aprendre”. De fet, destaca, un narcisista “pot crear una imatge d’ell mateix (jo) fusionada amb una imatge del jo ideal i de l’objectiu ideal que no pot atrapar, la qual cosa l’inhibeix i li provoca agressivitat”. Rodríguez posa un exemple entenedor: “Si els pares han criat un nen amb massa afalagaments i hi han projectat els seus deliris de grandesa, amb frases com «Ets el millor jugador de futbol de la classe», «Sense tu, el teu equip està perdut»,«Aquest entrenador no té ni idea del que es fa», etc., el que passa és que aquest nen rep una informació que no s’ajusta a la realitat de la seva persona, hi ha unes expectatives altíssimes que difícilment complirà”. El psicòleg proposa frases descriptives en lloc de tantes hipèrboles: “Avui has fet un bon partit perquè has repartit joc i has corregut molt ràpid”.

González Galvany apunta que “el conflicte entre el món intern de l’adolescent narcisista, el que s’espera d’ell i la societat en què viu el porta a un sentiment de depressió i frustració que l’aboca a tenir un comportament agressiu o abúlic”.