Infància 09/03/2019

El raonament dels infants

¿Com pensen (i per què) les criatures quan són petites? A partir d’aquesta premissa, conversem amb un pedagog de referència, Francesco Tonucci, que afirma, entre altres perles, que els nens saben moltes més coses del que ens pensem

6 min
46 minuts amb Francesco Tonucci  El raonament dels infants Una finestra fugaç  al pensament infantil

Els nens no pensen menys ni pitjor, sinó d’una altra manera: en un altre idioma, des d’un altre món, segons una lògica paral·lela complexa, coherent. Traspassar el mur és impossible, però amb esforç es pot endevinar, una mica, com raonen i per què. D’on brolla la frase clarivident que descol·loca. Al deliciós 'Los niños y las niñas piensan de otra manera' (Graó, 2017), del seu alter ego ninotaire Frato, el pedagog italià Francesco Tonucci (a la foto) nega en rodó que l’intel·lecte infantil sigui una mera miniatura de l’adult: “La forma de pensar dels nens és diferent i misteriosa. Diferent perquè diferents són els seus interessos, les seves opinions, les seves preocupacions pel que fa al món dels adults. Misteriosa perquè és difícil d’entendre. Els nens sovint diuen una cosa per comunicar-ne una altra, o no diuen exactament el que pensen, ja que podria comportar-los problemes amb nosaltres, els adults”. El Criatures

46 minuts amb Francesco Tonucci

El pedagog italià atén el Criatures per Skype i en un castellà solvent. Un discurs sòlid confirma la bondat i la saviesa que aparenta. S’expressa amb seguretat, fermesa i humilitat, tal com ho feia en les entrevistes que li va fer l’enyorat Carles Capdevila. Amb ordre. Sense pressa. Dues de cada tres frases seves són lapidàries, colpeixen. Doctor honoris causa per cinc universitats (entre elles, la Universitat de Lleida) i premi Marta Mata de Rosa Sensat, Tonucci (Fano, les Marques, 1940) investiga a l’Institut de Ciències i Tecnologies de la Cognició (ISTC), del Consell Nacional de Recerca (CNR) italià, des del 1966. Professa una fe gens cega -amb base científica- en els infants, en el seu pensament i en l’excel·lència de tots ells; exhorta a observar-los, escoltar-los i respectar-los, a deixar-los jugar i aprendre tranquils. Defensa els seus drets i reclama que els donem un rol social actiu i que les ciutats s’hi adaptin. Graó n’acaba d’editar Manual de guerrilla urbana.

El llibre ‘Educar millor’, 
 De Carles Capdevila, amb l’ARA

¿Com pensen els nens si no ho fan en petit? “Jo crec -respon- que el títol d’aquest llibre és la resposta correcta: els nens pensen d’una altra manera, i aquesta és la seva riquesa i el seu problema. Pensant d’una altra manera tenen molts problemes per connectar amb nosaltres, que moltes vegades no els entenem, i acaben desconfiant del seu pensament, perquè noten que en el món adult no s’hi reconeix i aleshores el censuren ells mateixos. I quan volem saber el que pensen els nens és molt complicat accedir al seu pensament autèntic. Aquesta diversitat de pensament és la riquesa que poden aportar els nens al món dels adults”.

¿De quina manera els pares poden entendre per què els fills pensen com pensen? “Els nens saben molt més del que nosaltres pensem. Una de les maneres per accedir al món dels nens és tenir en compte els errors que fan, perquè quan diuen alguna cosa correctament significa, simplement, que han après. Per això fer-ho bé no necessita un esforç tan impressionant: significa, simplement, acceptar alguna cosa. Equivocar-se, per contra, requereix un esforç personal, perquè un error és un invent. I, si sortim de la idea tradicional del món adult, al qual li agrada molt corregir els errors, si tenim en compte la riquesa que tenen, podem considerar-los una de les poques finestres obertes per observar dins el món infantil. Val la pena confiar en els nens i demanar-los coses, perquè, gairebé sempre, tenen respostes importants per dir-nos si nosaltres tenim una orella capaç d’escoltar-los”.

¿I com se’ls pot escoltar sense sobrevalorar-los ni subestimar-los? “Els nens són diferents, pensen de manera diferent. Cada vegada que diuen el que pensem nosaltres ho fan per ser aprovats, perquè saben que, tant a l’escola com a casa, el que val més és tornar-nos a nosaltres, els adults, el que pensem nosaltres. I és correcte, no és una crítica que estic fent, però ¿què vol dir créixer i què significa aprendre? Deixar pensaments i actituds infantils per assumir pensaments i actituds adults. El més important és no sobrevalorar els nens, però tampoc pensar que els nens són tan petits que només han d’escoltar, perquè el seu paper és aprendre fins que no arribin els moments importants de la vida. La veritat és que és al contrari: que les coses més importants de la vida s’aprenen els primers dies, mesos i anys de vida. Això vol dir que tota la carrera escolar treballa sobre residus, sobre poc. Amb això no dic que no sigui important: ho és i és important fer-ho bé, però no es pot oblidar que el més important ja ha passat. La preocupació hauria de ser no perdre-ho”.

¿Estem rebutjant la raó que els infants tenen d’entrada per modelar-los a la nostra imatge i semblança? “Els meus pares no sabien res dels nens, i nosaltres vam poder aprofitar aquesta ignorància; és a dir, no sabent-ne res, pensaven que els nens eren una etapa en què el temps es perdia, i ells no tenien temps per perdre amb nosaltres. Avui, lamentablement, de la infància se’n sap molt, de manera que els pares pensen que cal aprofitar el temps: d’aquí ve que l’agenda d’un nen és més complicada que la dels seus pares, i pateixen els pares i els nens. S’està fent un esforç enorme per intentar buscar quin és l’esport de la seva vida. Un gran entrenador -que era Julio Velasco- deia que mai s’hauria d’avançar l’esport al joc, perquè només jugant lliurement els nens poden descobrir si tenen una vocació esportiva, i per quin esport. Una equivocació fatal és posar els nens de tres, quatre, cinc anys en activitats competitives. El mateix passa a l’escola: hauria de ser un lloc on es desenvolupessin les capacitats naturals dels nens i de les nenes fins al màxim nivell possible, i això no pot tenir, alhora, l’objectiu d’aconseguir el que està previst en els programes ministerials, que és, gairebé, el contrari.

AJUDAR-LOS A DESCOBRIR ELS SEUS TALENTS

¿Com s’aconsegueix no desaprofitar el raonament de fàbrica dels nens? “L’actitud hauria de ser sobre diversos nivells. Un és pensar, creure que cadascun dels nostres fills i alumnes tenen un àmbit d’excel·lència. Tots. El paper de tota l’educació (família i escola) hauria de ser ajudar-los a descobrir-lo. Això, d’entrada. La segona cosa que penso que hem de desenvolupar és la capacitat d’escoltar, que és la conseqüència de la primera, perquè si el nostre fill o filla té capacitats hem de buscar-les plegats. Crec que cal analitzar el que està dient i fent Greta Thunberg, aquesta nena de Suècia. Ella diu: «Per què he d’anar a l’escola si m’esteu destruint el món on jo hauré de créixer i viure?» Per això haurem de tenir una actitud totalment diferent, i renunciar a aquesta supèrbia que tenim nosaltres, que ens porta a dir als nens el que han de fer. Pensem en el que deia Severn Cullis-Suzuki, aquella nena de la cimera de Rio del 92: «El que feu em fa plorar a la nit». Això hauria d’aconseguir una gran humilitat en els adults, un respecte pel que fa a la infància; no una actitud sagrada de considerar-los no sé què, perquè són nens, però mereixen el respecte i tenen el dret a preparar un futur millor”.

Una última reflexió. ¿Un adult pot recuperar alguna cosa del pensament del nen que va ser? ¿O està del tot corromput? “Estem corromputs i moltes vegades és difícil recuperar aquesta memòria llunyana. En això ens podrien ajudar els nostres fills si acceptem assumir cap a ells una actitud d’observació, d’escolta i de respecte. És a dir: per algun motiu estrany trobo que molts adults d’avui pensen que els seus fills són ximples, i és molt trist. No és veritat. Tots els nens són capaços, són responsables... quan estan sols. El tema és que, quan són amb nosaltres, es porten malament. Les persones que m’escolten, sovint, en el debat, diuen: «Escoltant-lo he pensat en la meva infància. M’he commogut perquè...» Això és important: ajudar la gent a tornar a connectar amb una experiència que els acosta als seus fills, perquè ells viuen la infància tal com la vam viure nosaltres”. Són el que érem.

Una finestra fugaç al pensament infantil

Als tres anys, el fill gran de Tonucci construeix la paraula incorrecta scoprito (descobrit) en comptes del participi irregular scoperto (descobert), que ja coneixia, i el seu pare s’adona que el nen ha descobert, precisament, les tres conjugacions dels verbs: “Vaig haver de reconèixer que l’havia construït sol”. Quan, a la mateixa edat, la majoria dels nens dibuixen les xemeneies tortes però perpendiculars a les teulades -i no a l’horitzó-, revelen que ja tenen “una idea d’ortogonalitat”, sosté. Segons l’investigador, cada “beneït error” d’un infant en mostra, per un instant, el raonament, poc visible en circumstàncies normals. Tot revivint l’episodi lingüístic, rumia: “Va ser un moment crític i bàsic en el coneixement del meu fill i en el canvi profund de la meva actitud respecte a la infància”. I diu, fent broma: “Ell no sabia que el verb descobrir és irregular, però per a mi va ser una sort, perquè vaig poder accedir a aquest miracle que sovint és difícil d’entendre”.

stats