Marina Musolas Cardona

Entenent la defensa tàctil

Per als nens que la presenten poden ser desagradables sensacions quotidianes com el tacte de la roba

Entenent la defensa tàctil / CÈLIA ATSET Zoom

En Víctor és un nen de 4 anys, son pare l’està ajudant a vestir-se mentre crida: “Això no! Té punxes! Aquesta roba em pica!” Pocs minuts després seu a la cadira de la cuina i li ofereixen un bol de llet amb cereals, davant del qual torna a cridar: “Això no! Em fa fàstic! Això no ho puc menjar!” En sortir per la porta de casa el nen torna a iniciar un episodi de crits i plors mentre s’assenyala els peus amb les sabates posades tot dient: “Em fa mal! Em fa mal!” Finalment s’asseu a la cadireta del cotxe, esgotat de tant de plorar, i crida en veu alta: “No vull anar a l’escola!” I per acabar d’arrodonir el matí, quan el pare l’acomiada a la porta de l’escola amb un petó, el nen crida ben fort mentre s’eixuga la galta: “Està mullat! No m’agrada!”

Aquesta és una història real que algunes famílies experimenten quan els seus fills presenten defensa tàctil. Es tracta d’una alteració del sistema nerviós en la qual els receptors sensorials de la pell reaccionen de manera inadequada a les sensacions tàctils típiques que es troben al llarg del dia (com ara seure al costat d’un altra persona, la sensació de l’aigua sobre la pell o el tacte de la roba) i poden arribar a ser percebudes com una agressió.

La majoria de nosaltres responem de manera negativa als estímuls tàctils que ens desagraden, com la sensació produïda per un insecte caminant sobre la nostra pell o per una mà que ens toca per sorpresa. En el cas del nen amb defensa tàctil, aquestes sensacions desagradables es presenten molt freqüentment davant de situacions quotidianes. És massa sensible a estímuls que altres persones a penes advertirien. Això es tradueix en emocions i comportaments negatius.

És una alteració del sistema nerviós en la qual els receptors sensorials de la pell reaccionen de manera inadequada

Aquests nens solen estar en situació d’‘alerta’, solen ser molt actius i solen distreure’s amb facilitat, i aquest darrer aspecte és el que provoca més preocupació als pares i als mestres. Ara bé, compte! No tots els nens hiperactius i distrets ho són per causa d’un deficient processament de les sensacions tàctils.

El desordre neuronal que fa que el nen actuï a la defensiva davant d’estímuls tàctils no entorpeix necessàriament l’aprenentatge, però sí que l'entorpeix el malestar i els comportaments que se’n deriven.

Quan ets a la feina, estudiant o fent qualsevol activitat, la pell i el cos estan rebent estímuls que provenen de la roba que portes, si és de llana o pell, més o menys estreta… Tu no estàs pendent d’això, ja que el teu sistema nerviós és capaç d’inhibir aquesta informació perquè no en siguis conscient i puguis concentrar-te en l’activitat que has de fer. El nen amb defensa tàctil, en canvi, no es beneficia d’aquesta capacitat d’inhibir aquestes sensacions i això el fa sentir-se incòmode i l’incita a moure’s tota l'estona.

Imagina’t com ha de ser de complicat estar fent alguna activitat que requereixi concentració, com un informe de la feina, i tenir formigues caminant sobre la pell o la sensació que t’estan punxant amb alguna cosa. Series capaç de concentrar-te? Podries actuar de manera serena i adequada? Aquesta capacitat inhibitòria és la mateixa que et permet mantenir una conversa amb un amic en un bar en què hi ha molta gent. En aquest moment, ets capaç d’inhibir el soroll de les persones que parlen a taules pròximes a on ets tu i centrar-te en el que t’està comentant el teu company. Si no tinguéssim aquesta capacitat inhibitòria de certs estímuls, seria com estar escoltant al mateix nivell el que et diu el teu acompanyant i el que estan parlant les persones que tens al voltant. Series capaç de concentrar-te i mantenir una conversa fluida?

Aquests nens s’enfronten contínuament a situacions que per a un altre company són normals o divertides i en canvi per a ells suposa un absolut repte. En aquests casos, la mestra o la família solen parlar de l’incident com un problema de “mal comportament” i potser no arribaran mai a ser conscients que hi ha una patologia real. Els que tenen un bon grau d’autocontrol inventen excuses socialment acceptables per evitar fer el que no volen. Quan el seu cervell necessita escapar-se de les sensacions del tacte, diu coses com “tinc set” o “he d’anar al bany” o “la meva mare no em deixa fer això”.

Al nen amb defensa tàctil el pot pertorbar:

  • Anar descalç.
  • Rebre una carícia o un petó, que el pentinin, que li tallin les ungles…
  • El tacte amb certes peces de roba.
  • Embrutar-se les mans, tocar plastilina, sorra, certs aliments…

Com podem ajudar-los?

El tipus de tacte que sentim a la pell ajuda el sistema nerviós a determinar quina resposta ha de donar, si defensar-se –fugida, ens cremem amb el foc i traiem el dit– o discriminar –això no és perillós, no he de retirar-me–. El nen amb defensa tàctil té poca capacitat per discriminar, així que en lloc d’entendre el que signifiquen les sensacions genera reaccions de lluita o fugida.

De la mateixa manera que a la majoria de les persones, quan sentim dolor, la pressió a la zona ens calma –per exemple, després d’una contusió a la cama et fregues per alleujar-te–, el tractament per a la defensa tàctil es basa en els mateixos principis: les sensacions de pressió, ferma i intensa, contribueixen a rebaixar els processos tàctils que causen disgust i incomoditat. Fer massatges amb fermesa i ‘emparedar’ suaument l’infant entre dos coixins, tombar-te al llit sobre ell perquè es relaxi abans d'adormir-se i posar-li el guardapit de pes mentre fa els deures són exemples que poden ajudar a ‘calmar’ aquest excés de sensibilitat. I el més important, sempre respectar el seu espai personal i ser tolerant i respectuós amb les seves dificultats.

Marina Musolas Cardona és terapeuta ocupacional de Creix