Tribuna Oberta
Sandra Luque

Canviem la mirada educativa

Alternatives al càstig i al premi

Els càstigs són eficaços? / GETTY Zoom

Què fem si el càstig i el premi no són eines educatives? Aquesta és una de les qüestions més habituals a les portes de les escoles, als llocs d’esbarjo, en dinars familiars, en converses entre mares i pares, en tots aquells llocs on l’educació es planteja com un repte. I no sabeu que interessant que és que siguem tantes les persones a qui ens preocupa millorar l’educació, i observar-la amb tant d’amor i respecte. Molts cops tenim clar el que no hem de fer o el que no ens ajuda del tot davant l’educació i la criança dels nostres fills. Però, de la mateixa manera, és molt complex i difícil trobar quines estratègies podem utilitzar quan necessitem afrontar una situació de conflicte o de negociació. 

Des del cor us crido a tots per acompanyar-vos en aquest nou camí d’aprenentatge, perquè sí, tots hi hem de passar, aprendre'n, modelar-lo, reflexionar-hi i qüestionar-lo. Totes les famílies volem el millor per al nostre fill o filla, o dins el món educatiu tots els mestres i professionals, per tant, és clau fer una tasca i una innovació des del respecte, l’amor, l’escolta i la comprensió. Així, tots aportant i lluitant, trobarem un camí que ens ajudi. 

Avui m’agradaria donar-vos la meva visió, que és una més de moltes que podeu trobar, però, per a mi, compartir és la millor eina d’aprenentatge que tenim avui dia. Així doncs, informar-vos que tant el càstig com el premi són eines conductistes. Sabeu què vol dir això? Imagineu un iceberg al mar, aquella punta que tots nosaltres veiem és la conducta, tant el càstig com el premi només fan referència a la conducta. És per aquest motiu que molts cops diem que tant el càstig com el premi són de curta durada i que no sempre ens funcionen, o que arriba un dia que ja no donen resultat. Simplement és perquè com a adults estem treballant únicament sobre la conducta. Heu pensat que hi ha sota el mar? Quina part de l’iceberg veuen els submarinistes? 

Tant el càstig com el premi són de curta durada i no sempre funcionen

Segurament esteu sorpresos i reflexius, i així és, la nostra tasca no és actuar sobre la conducta, castigant-la o premiant-la, perquè al final la qüestió i les raons d’aquell comportament són sota l’aigua. Just aquella part on hem de treballar, investigar, observar, interessar-nos i descobrir. Si us ve de gust, penseu i reflexioneu: quants cops els vostres fills us han dit: “Segueixo caminant si em compres un gelat”, “Deixo de saltar al sofà si em poses la televisió”, “Em poso les sabates si anem al parc”, “Recullo les joguines si em dones una galeta”, etc. I si us poso aquests exemples, és perquè jo també m’he vist en aquesta mateixa situació i m'he hagut de replantejar: què està passant, realment? 

I després de molts dies i mesos, t’adones de la importància d’anar més enllà, i d’observar què passa realment, quines situacions duen l’infant a comportar-se així, què pot sentir per actuar així, quins canvis hi ha hagut en les últimes setmanes, com ha canviat la situació familiar, etc. A més, el càstig i el premi els utilitzem per satisfer les nostres necessitats, però ¿ens aturem a pensar en les seves? Observant molt i detalladament trobareu algun indici sobre les raons d’un comportament o d’un altre. Cal dir que moltes vegades són crides d’atenció, perquè estiguem més amb ells. Quan dic "més amb ells", em refereixo a més temps de qualitat i no tant de quantitat. 

El càstig i el premi els utilitzem per satisfer les nostres necessitats. Però ¿ens aturem a pensar en les seves?

És molt important que nosaltres mateixos ens coneguem i tinguem l’oportunitat de conèixer els nostres límits, les nostres preocupacions, què ens fa sortir de polleguera, què podem suportar i què no, què ens genera inquietud, què ens preocupa, etc. i així més lliures i posant nom i sentit a les nostres emocions podrem acompanyar millor aquests infants. 

Si heu arribat fins aquí és perquè us interessa saber què podem fer per no castigar ni premiar. No hi ha receptes ni varetes màgiques, sempre he pensat que és un camí de treball i creixement personal i familiar. El que sí que puc dir és que hi ha certes estratègies que ens ajuden a afavorir aquest camí, i que pot ser que siguin les bases que ens ajudaran a encaminar aquesta criança i educació respectuosa. 

Per fer-ho, utilitzaré un exemple, de manera que sigui més clarificador i real. “És hora de sortir de casa, són les 8 h del matí d’un dilluns i hem de marxar cap a l’escola. I tu, cap a la feina. Ja està tot gairebé preparat, només falta que el Joan es posi les sabates i agafi la motxilla. Però el Joan es resisteix a marxar i no es posa ni les sabates ni agafa la bossa”

Basant-nos en el càstig: “Si no et poses les sabates i agafes la bossa, avui no anirem al parc”.

Basant-nos en el premi: “Si et poses les sabates i agafes la bossa, avui anirem al parc”.

Basant-nos en la disciplina positiva:

  1. Repeteix el missatge amb calma. “Joan, necessitem anar a l’escola, posa’t les sabates, sisplau”.  
  2. Et poses a la seva altura. “Bonic, hem de marxar, t’ajudo a posar les sabates?”
  3. Escolta. “Per què no vols posar-te les sabates?”
  4. Empatia. “Entenc que no et vulguis posar les sabates i vulguis seguir jugant”
  5. Validar emocions. “Com et sents? Trist? Enfadat?"

Aquests missatges es basen en el respecte cap a les nostres necessitats, com és en aquest cas “marxar”, i deixant lloc a les seves emocions, a les seves actituds i a les possibles raons per les quals no vulgui marxar. Com a adults i acompanyants de la situació ens toca esbrinar la raó, saber si és per un moment de joc, si és perquè necessita més temps amb el referent (mare, pare, padrí, etc.), si és perquè a l’escola no es troba bé, si no ha establert vincle amb la mestra, si el camí en cotxe el posa nerviós, o per qualsevol sentiment o emoció que per a ell pugui ser important. Només així podrem acompanyar-lo en aquest procés i realment satisfer les seves necessitats. Encara que sigui dificultós, a la llarga és certament beneficiós. 

Per cert, no oblideu que per davant de tot som persones humanes, que també ens esgotem, perdem la paciència i els nervis, i que tenim preocupacions. Per tant, si algun dia castigueu o premieu, serà perquè també necessiteu vosaltres escoltar-vos i cuidar-vos molt. I si sou capaços d’identificar aquests moments i situació, quina alegria, esteu en el camí de la conscienciació i de l’aprenentatge. 

Per una educació respectuosa i amorosa. 

Sandra Luque és mestra d'educació infantil i fundadora d'@educamosdesdelcorazon