Ser mare passats els 40

GironaHavia col·locat ser mare a la llista dels “ja ho faré”, “ara no toca” o “ara no em va bé”. No li trobava un lloc ideal a l’agenda i sempre ho anava ajornant. Les oportunitats laborals, l’activitat social o les ànsies de viatjar i viure altres experiències sempre acabaven sent prioritaris. D’alguna manera, pensava que la maternitat era com aquells iogurts que deixes al fons de la nevera, convençuda que, com que en realitat no caduquen del tot, ja te’ls menjaràs un altre dia. Però també una veueta em xiuxiuejava que si no m’hi posava aviat, potser algun dia me'n penediria. Aquesta veueta no era res més que una pressió social que prenia formes diverses, de vegades subtil i de vegades tan evident que incomodava.

Diuen que la natura és sàvia, però jo més aviat la veig desordenada. Les persones creixen, els cossos canvien i les ments maduren, però no ho fan de forma sincronitzada. Ser fèrtil amb 14 anys i sentir-te gairebé adolescent amb 30 no ajuda massa a organitzar-te la vida amb coherència. Tampoc hi va ajudar que als 35 –just quan la reserva ovàrica disminueix de forma dràstica, com els pantans en temps de sequera– vaig deixar una relació llarga i vaig llançar-me a una segona adolescència, que, per cert, va ser molt millor que la primera, amb més estabilitat econòmica i més maduresa. Però els fets eren els que eren: al meu entorn tothom era mare i jo tancava discoteques. L’únic que m’unia a les meves amigues de tota la vida era la falta de son.

Passada aquesta etapa, amb gairebé 40 anys i contra tot pronòstic, vaig conèixer la meva parella actual. Per una vegada, els calendaris encaixaven i la possibilitat de ser pares es va tornar a plantejar, aquest cop ja sense pensar-hi massa, perquè sabíem que estàvem en temps de descompte.

L’embaràs va arribar quan tenia 42 anys. En un moment en el qual se suposa que celebres la maduresa, jo em tornava a sentir jove i inexperta, i confirmava que el desordre vital no té remei i que el rellotge biològic estira i arronsa el temps i les experiències de maneres imprevisibles.

L'única oportunitat

Vaig viure un bon embaràs, sense nàusees i sense marejos, i em vaig apuntar a ioga, una activitat que no havia estat mai entre els meus plans. Potser deixar la cervesa va ser el més complicat; se’n parla poc, d’això. Però resulta que passats els 40 els riscos es disparen. No podia evitar pensar en alguna fatalitat i en la possibilitat que aquesta fos l’única oportunitat que tindria de ser mare. Tot plegat m’impedia gaudir de l’embaràs com ho hauria fet 20 anys enrere i tan sols tenia ganes que el procés passés de pressa.

Finalment, la Greta va néixer sana i quan li tocava, als 9 mesos justos, però jo vaig ser mare quan en teoria feia tard, amb 43 anys acabats de complir. Ara ja han passat gairebé 3 mesos i he après a salvar obstacles amb un cotxet, a cuinar amb una sola mà i a dormir amb un ull obert. També he descobert que el cos no es recupera a la velocitat amb la qual creix la nena, i que els pits, el mal d’esquena o el sòl pelvià es tornen protagonistes inesperats de la teva nova vida, tot i que ningú te n'havia parlat gaire. El cervell també s’adapta i reorienta les energies per aguantar un nou ritme de vida, amb unes condicions físiques i emocionals que poc tenen a veure amb la vida que has dut fins aleshores.