Per què cada cop tenim menys fills?

Les estadístiques revelen que els últims deu anys la natalitat al nostre país ha descendit prop d’un 25%. La mitjana de fills per dona el 2017, segons l’Idescat, va ser d’1,36. Aquesta tendència a la baixa va començar el 2009, després del repunt que es va produir el 2008, amb 89.024 naixements. Vuit anys després, la xifra davallava fins als 66.803. Per a la demògrafa i responsable de l’àrea de població i territori de l’Idescat, Mireia Farré, aquest descens té diferents causes, que van “des de l’evolució de la piràmide de població, ja que les dones que s’acosten a l’edat de tenir fills pertanyen a generacions poc nombroses nascudes a finals dels 80 i començaments dels 90, fins a la gran disminució de la migració internacional de l’última dècada”. Les dades, continua Farré, ho demostren, ja que “el 2008 es van registrar 25.075 naixements de mare estrangera, mentre que el 2017 van ser 18.611”.

Sovint les dones es veuen obligades a ajornar el moment de ser mares per la dificultat de trobar una mínima estabilitat familiar, professional i econòmica. En conseqüència, la mitjana d’edat per tenir el primer fill se situa en els 31 anys. Fins al 30% dels naixements registrats a Catalunya el 2017 es concentren en la franja que va dels 35 als 39 anys. Per a Farré, l’endarreriment de l’edat de la maternitat “és la principal explicació del progressiu descens de la mitjana de fills tinguts”. Entre el 2008 i el 2017 l’edat mitjana a l’hora de tenir el primer fill va augmentat gairebé dos anys, fet que, en opinió de Farré, “a vegades té conseqüències irreversibles, ja que la infertilitat augmenta exponencialment amb l’edat”. “El resultat -prossegueix-és que, tot i que una majoria de dones joves (25-29 anys) sense fills declaren la intenció de tenir-ne dos o més, probablement aquestes intencions no s’acaben materialitzant, en part perquè la decisió de tenir fills arriba a edats en què els nivells d’infertilitat ja són elevats”.

L’HORA DE LA TRIA

La Carme Dorado i el seu marit, protagonistes de la fotografia del reportatge, són una parella que en el seu dia van ajornar el moment de ser pares. “Ens vam casar tard, quan el Josep tenia 34 anys i jo 33”, explica Dorado. El seu fill, el Martí, va arribar al món quan tenien 37 i 36 anys, respectivament. Ella “tampoc estava boja per ser mare”. “Sí que pensava que seria bo tenir un fill, però el tema no m’obsessionava”, afegeix. Quan va ser mare, la Carme ja tenia una feina estable. Això, però, no va eximir-la de la preocupació per si la decisió de ser mare passaria factura a la seva carrera. Una por que senten moltes dones i que no li sembla justa: “És trist haver de triar entre treballar o ser mares. Les empreses no volen complicacions, els governs no ofereixen ajuts... Tot és molt difícil per a les dones que tenen fills o que en volen tenir”.

CONCILIACIÓ... REAL?

Un cop superat el dilema i presa la decisió de ser pares, la Carme i el Josep van donar la benvinguda al Martí, que ara té 18 anys. Ella només va agafar-se les 16 setmanes de baixa maternal a les quals opten les mares treballadores en aquest país. Cap dia més. “A banda d’això, crec que només vaig disposar de 30 minuts extres de permís fins que el Martí tenia nou mesos, una propina”, recorda la Carme. Tot i que la parella no tenia cap dels avis a prop -fet que hauria alleujat la criança del seu fill durant els primers anys-, van poder compatibilitzar els horaris laborals. “Vam tenir la sort que el Josep treballava a les tardes i jo als matins, així que a quarts de quatre de la tarda ens rellevàvem”, recorda la Carme, que afegeix: “Durant un temps també vam tenir una cangur que es feia càrrec del nen durant l’impàs entre que ell marxava i jo arribava”.

Aquesta és una de les tantes fórmules a les quals les parelles es veuen obligades a recórrer a l’hora de poder conciliar la vida professional amb la familiar. Uns malabars que Dorado descriu com “una bogeria”. Segons reconeix, “cal fer molts esforços i renunciar a moltes coses, això tenint en compte que molts, per sort, tenen els pares o els sogres donant-los un cop de mà”. I es mostra taxativa amb una afirmació que pot sonar contundent però que respon a la seva pròpia experiència: “Si no tens ningú que t’ajudi, et trobes hipotecat pel fill; encara que soni cruel, és així”. Ells ni es van plantejar tenir un segon fill: “És molt esclau i costós, a més de suposar un desgast personal i una càrrega econòmica important, i això et frena molt”.

L’ETERN DILEMA

Una altra de les causes que frenen homes i dones a l’hora de tenir descendència i/o ampliar la família és el poc suport que reben del seu entorn laboral, ja no només per les dificultats per conciliar, sinó també per progressar professionalment (sobretot elles), i pel poc suport que, en general, senten davant de la seva nova condició de pares i mares. ¿S’equivoquen les empreses apartant la gestió i el suport a la paternitat de les seves polítiques de marca ocupadora? “Lamentablement sí”, respon Amine el Azizi, responsable de màrqueting de Bebé de París. “Moltes fins i tot durant les entrevistes de feina als candidats i candidates continuen preguntant si esperen un fill o tenen intenció de tenir-ne”, es lamenta.

Les dades són poc esperançadores: un 56% de les dones afirmen que tenir fills limita la seva carrera, un 57% han rebutjat feines perquè són incompatibles amb la seva vida familiar -la qual cosa, assenyala El Azizi, “no passa amb els homes”- i un 38% deixen la feina quan tenen descendència. Per a El Azizi, les empreses tenen la pilota a la seva teulada a l’hora de millorar la situació. “Poden contribuir molt oferint solucions que afavoreixin la conciliació, la qual cosa és positiva tant per al treballador com per a l’empresa”.

EMPRESES ‘BABY FRIENDLY’

Per fer costat a les empreses que decideixin acompanyar la paternitat i maternitat dels seus treballadors, fa poc va veure la llum el projecte Baby Friendly Companies, iniciativa de www.bebedeparis.com que vol demostrar que treballadors i treballadores poden combinar amb èxit carrera professional i família. El servei inclou un programa d’acompanyament als nous pares i mares, la felicitació i celebració per part de l’empresa en el moment del naixement, assessorament als progenitors en educació infantil, i un servei de consultoria, capacitació i coaching de transició, entre altres coses. L’acollida entre les empreses està sent força positiva. “Hi ha grans companyies que ja han apostat per convertir-se en baby friendly i sumar-se al programa, i moltes altres ho estan estudiant. Una situació que nosaltres valorem molt positivament”, conclou El Azizi.

Com alleujar la càrrega: mesures per a una igualtat real

Preguntada sobre quines polítiques podrien animar les parelles a tenir fills, Mireia Farré descriu com a “interessants” mesures com “la reducció de la jornada laboral, promoure la flexibilitat horària o establir permisos per atendre els fills en casos de malaltia”. Per a la demògrafa és clau també “prolongar els permisos de maternitat i paternitat i que siguin intransferibles”, tot i que, opina, “el més important és tenir bons serveis públics”. D’altra banda, per a la demògrafa, “totes les mesures que incrementin la igualtat entre homes i dones afavoriran la natalitat, com passa als països nòrdics, on es registren els nivells més grans d’igualtat de gènere i d’estat del benestar”. Finalment, Farré fa referència a la necessitat d’un canvi de mentalitat: “El cost de tenir fills recau principalment en les dones. Mentre no s’assoleixi més igualtat de gènere serà molt difícil per a moltes dones fer realitat els seus projectes de maternitat”.