Com pot ser que els estimem tant?
Un fill fa néixer en els pares un amor immens i fort com cap altre, i fet d’una matèria nova. La passió parental els fa estar disposats al que calgui -a viure, a morir; a matar, fins i tot- per la criatura. Mirem d’entendre-ho gràcies a un biòleg genetista, un antropòleg social i una psicòloga infantil
David Bueno és doctor en biologia, professor i investigador de la secció de genètica biomèdica, evolutiva i del desenvolupament de la UB, a més de director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st. “Hi ha un aspecte social, per descomptat -explica-, però també un de biològic. Quan neixen els fills hi establim un vincle emocional quasi instantani en la mare i que triga una mica més (uns quants dies) en el pare, que estimula la producció de la neurohormona oxitocina. En el cas del pare, es veu afavorit pel contacte amb la pell del nadó”. Una de les conseqüències d’això, indica, és que “es desactiven parcialment els circuits de la crítica cap a aquella persona (és el mateix que passa durant l’enamorament), per la qual cosa només li veiem les gràcies. El sentit biològic és la protecció incondicional de la descendència”. Ens enamorem dels fills, com si diguéssim.
Xavier Roigé és professor i investigador del Departament d’Antropologia Social de la UB. “El que entenem com l’amor, l’estimació -afirma-, és un concepte cultural, variable d’una societat a l’altra. La reproducció és un element central de totes les espècies, però, a banda, en les societats humanes té un sentit més ampli: la reproducció de la societat. Com que la continuïtat de les societats és necessària, s’estableixen mecanismes de protecció dels infants i també mecanismes de protecció per al futur”. L’amor va ser inicialment, diu Roigé, “un mecanisme per assegurar la protecció dels fills, perquè són el valor més preuat d’una societat, allò que en permet la continuïtat”: “Tanmateix, el concepte de l’amor és diferent segons les societats i ha anat variant al llarg de la història. En les primeres societats la criança dels fills era un fet més comunitari”, afegeix.
Gemma Sala García és psicòloga especialista en petita infància i psicologia perinatal, fundadora del centre Umbilical de Sant Cugat del Vallès i també col·laboradora en recerca al CAP Roquetes-Canteres de Barcelona. “L’amor cap als fills -assegura-és el més pur, perquè implica donar de manera desinteressada i tenir cura, responsabilitat, respecte; preocupar-se que l’infant creixi tal com és. Podríem dir que és amor per a la vida. En el moment en què comences a fantasiejar sobre tenir un fill es va creant un vincle que anirà creixent a mesura que l’anem sentint més real. Totes les famílies estimen els fills a la seva manera, però hi intervenen factors biològics, emocionals, socials i personals”.
Segon enigma: per què els estimem abans de poder-los conèixer, abans que els hàgim parit (o adoptat)? Bueno respon: “En el cas de la mare, el contacte és més íntim que mai i activa ja sentiments de protecció incondicional, que percebem com a estimació o amor. En el cas del pare, és a través de l’estima que té per la parella que, indirectament, li fa estimar també el fill o la filla que esperen. S’incrementa la producció d’oxitocina i s’inicia el procés anterior, que culmina quan el nadó neix”.
Roigé afegeix: “No és el mateix tenir un fill avui que en el passat. Actualment sabem coses del fill des del primer dia i fins i tot podem tenir-ne fotografies i vídeos, a través de les ecografies. Podem saber-ne el sexe i posar-li un nom. D’aquesta manera ja construïm una persona O fins i tot abans: actualment, quan es tenen fills a través de la reproducció assistida, és un procés llargament planificat; vull dir que hi projectem tots els nostres desitjos. És molt diferent de quan es té un fill sense pensar-ho, o de quan es té a una edat en què encara no hi estem preparats”.
I Sala rebla que els estimem quan encara són a l’úter (o encara no són a casa) “perquè el vincle amb el nadó s’ha creat abans de conèixer-lo”: “És una manera d’anar-lo cuidant, nodrint, protegint… L’estem ajudant a créixer i a desenvolupar-se de manera sana i segura, perquè aquest serà el nostre objectiu com a pares al llarg de tota la criança. Ja des de l’embaràs, quan els parlem, els transmetem pau i amor; quan vigilem el que mengem o l’esforç que fem, els estem protegint i cuidant”.
Nous vincles
I, encara, un tercer misteri: la funció i la naturalesa de la devoció pels fills. “Una de les funcions principals és la protecció -confirma David Bueno-, que està lligada a la perpetuació de l’espècie. Hi ha persones que ho poden viure amb sentiment de propietat, però portat a l’extrem pot ser perniciós per a la relació. Pensem que hi ha molta variabilitat entre persones a l’hora de veure les emocions i els sentiments, i que depenen en part de com els hagin viscut els nostres pares amb nosaltres. El mecanismes principals -subratlla- són els mateixos que amb l’amor de parella o l’estima pels amics (oxitocina, que genera vincle d’unió, i serotonina, que genera plaer per aquest vincle). Però el sentiment acostuma a ser més intens que en altres tipus de relació. Per això cal treballar especialment el vincle amb la parella per evitar que el nou vincle amb els fills el desplaci ”. Alerta, pares novells.
“Totes les societats han estimat els fills, i encara més avui”, constata Roigé: “Hi ha una distinció molt clara en les relacions de parentiu: els llaços de consanguinitat [filiació] i d’aliança [la parella, el matrimoni]. Els llaços de consanguinitat són en principi permanents; els d’aliança es poden trencar. Quan les societats recorren a la metàfora de la sang, estem donant a entendre que hi ha un traspàs d’una generació a l’altra. És com dir que marxem, però que queda una mica de nosaltres. Els fills són la continuïtat i en el passat els fills eren, a més, la garantia de la continuïtat familiar, de l’herència genètica i fins i tot del manteniment de la societat. Avui també és així, però en els fills -subratlla- hi ha nous components que les generacions passades no tenien. I també cal tenir en compte que no és el mateix tenir els fills perquè es desitgen que quan no es controlen i no són desitjats”.
“Donald Winnicott -apunta Gemma Sala- diu que no existeix un bebè sense una mare. És a dir, l’amor maternal és imprescindible per a la supervivència del nadó. Estimar des del respecte, des de la individualitat de l’infant, deixant de banda què diran o què s’espera de nosaltres, simplement estant l’un per l’altre, és la base perquè el nadó es desenvolupi de manera segura i així es vagi fent gran amb més recursos i amb més capacitat de donar, d’estimar... És un amor sense condicions, sense esperar res de l’altre, cosa que no passa amb uns altres tipus de relacions. Estimem els fills pel simple fet de ser, d’existir. És un amor que neix de manera espontània; de vegades, abans de tenir-los dins nostre”.
Tot i saber-ne ara el perquè, l’amor pels fills continua sent, per sort, indescriptible.
Un amor que fa patir... i gaudir!
Com animen els experts als pares a viure’l, a expressar-lo i a canalitzar-lo (a gestionar-lo)?
- David Bueno: “Amb confiança cap a si mateixos, cap a la parella i cap als fills, de manera que la relació sigui satisfactòria i plaent per a tothom. Amb una protecció basada precisament en aquesta confiança, que no sobreprotegeixi i que generi vincles afectius basats en l’alegria (que és l’emoció que transmet confiança)”.
- Gemma Sala: “Els diria que estimar els fills no és suficient, que la cosa important és que els fills se sentin estimats per nosaltres; i aquest petit matís de vegades no és tan obvi com sembla. Els infants han de saber que, facin el que facin, passi el que passi, l’amor dels pares és immens i incondicional i que no depèn del fet que es portin bé o malament; que simplement els estimem per ser ells mateixos, tal qual, amb les seves coses bones i les no tan bones, amb les que ens fan riure i amb les que ens desesperen”.