Criatures 29/10/2021

Els pares són els líders educatius, però no són éssers superiors

Pares i mares són els encarregats de marcar límits i normes, però cal que ho facin amb respecte

4 min
La confiança amb els fills demana un treball de fons i haver fixat normes i límits des del respecte.

Uns adolescents amb moltes normes rígides poden acabar patint molt, afirma l’especialista Lourdes Bouton, que acaba de publicar, juntament amb Carles Ventura, el llibre Coaching a jóvenes y familias* (Amat). Així que val més educar-los amb pocs límits però ben lògics. Quins? Senzills i necessaris, com ara recollir la seva habitació o col·laborar en tasques de casa, i tenir respecte per les seves obligacions. Tot plegat dins d’un ambient familiar en què els pares són els líders de la casa, “els que porten el timó”, alhora que són els que aporten un ambient de seguretat i confiança.

Enumerat així sembla senzill, oi? Si és que educar mai ha pogut anar lligat amb l’adjectiu senzill... En realitat, la tasca és àrdua i comença en les primeres etapes de vida de la criatura. “Des de la infància, la família ha d’haver implantat uns valors coherents, que els adults de casa han compartit i consensuat”. Al mateix temps, “les preferències dels fills s’han tingut en compte”, explica Bouton, que ho exemplifica amb un cas concret, amb les extraescolars. “Obligar-los a fer-ne unes de concretes sense adonar-nos que als fills no els agraden és no escoltar-los i no tenir en compte els seus gustos”, diu l’especialista, que sosté que és una realitat constant que els pares facin fer als fills el que ells feien de petits. “I potser als fills no els agrada gens”, comenta.

Sobre els valors coherents familiars, l’especialista es refereix a l’ambient de confiança, respecte i seguretat amb què han de créixer els fills. “Els pares són els que manen, però tothom respecta a tothom”, diu Bouton. Si els fills no respecten els pares és quan “voldran manar i intentar sortir-se amb la seva sempre amb el que vulguin”. Bouton, especialista en coaching emocional, planteja escenaris pitjors. “Si els adolescents aconsegueixen tenir el poder, es poden convertir en uns tirans, i serà així perquè ningú no els ha educat, perquè no els han posat límits i no els han dit com s’ha de parlar a la mare i al pare i quines són les normes de convivència a casa”.

Com es posa un límit?

Ser positiu és un consell vital, amb fills i sense fills. Però si es tenen adolescents a casa, encara millor. “Reconeixeu-los les coses bones que fan al llarg del dia, i subratlleu-les perquè ells siguin conscients que us n’heu adonat i que els feliciteu”, apunta Lourdes Bouton. Ara bé, quan fan una cosa que no està bé, que ha sobrepassat “el que marqueu com a pares”, llavors també ho heu de dir. En la pràctica, per complir amb la idea que amb els adolescents val més poques normes i lògiques, el dia a dia no hauria de ser “No fas res bé; no has fet el que et vaig dir ahir; no, no no”, sinó “missatges positius, i els importants que s’han de complir, que vagin intercalats i siguin clars”. L’objectiu final és que els adolescents se sentin valorats, perquè els pares els diuen que fan coses bones, però que n’hi ha que les han de millorar o que no estan bé tal com les han fet. “En canvi, no podem dir-los tot el dia que ho han fet tot molt malament, perquè al final pot ser que no ens facin cas en res, en cap norma, perquè pensaran que facin el que facin els direm que no fan res bé”.

Seguint el fil de la tirania adolescent, l’autora opina que s’hi pot arribar també des de l’educació hiperprotectora. Dit amb altres paraules, “si eduquem els fills amagant sempre els seus defectes; fent-los nosaltres els deures; posant-nos els pares com a culpables perquè no ha lliurat els deures o s’ha oblidat els llibres o perquè ha fet tard o perquè no ha entregat una tasca en una data determinada, al final els fills no ens valoraran, perquè estarem al seu servei en tot moment i, per tant, ens estaran fent servir”. Per això, les normes lògiques són un concepte que l’especialista subratlla una vegada i una altra. Les criatures han d’entendre des de petites quines són les seves responsabilitats, i que han d’assumir els seus encerts i errors. 

Als adolescents cal exigir-los certes responsabilitats i un respecte per les normes que els envolten.

I què passa quan tot plegat s’ha fet malament? Quan les famílies s’adonen que els adolescents són ingovernables perquè hi ha hagut una sèrie de circumstàncies (les que siguin) que els han portat a una situació que no voldrien? “Llavors el que s’ha de fer és començar de zero. I el primer pas és respectar-se, ser transparent i escoltar-se els uns als altres”, assenyala l’autora del llibre publicat a Amat. Per començar de nou, i també per considerar-ho sempre, “els pares han de partir de la idea que no són superiors als seus fills; són els que els posen límits, però no per això tenen una superioritat intractable”. L’especialista es refereix a frases com “Això es fa així perquè ho dic jo”, que poden assimilar-se a la idea de la superioritat moral dels pares. “Per marcar límits als adolescents, cal haver-se’n guanyat la confiança i el respecte, i tractar-los també així a ells”. Així doncs, s’educa des de la igualtat, de forma coherent, i amb valors. “Però els límits hi han de ser sempre, des que són petits i intenten posar els dits en un endoll. És aleshores quan cal començar a dir-los que no i se’ls ha de dir per què no ho han de fer, amb la veritat per davant i sense enfadar-se”. Un fet, el de no enfadar-se a l’hora de marcar les normes, que és especialment important per a l’autora del llibre Coaching a jóvenes y familias

Els adolescents es poden enfadar per les normes imposades, però els pares “s’hi han de mantenir ferms, perquè és la seva responsabilitat posar-ne”. Per acabar, l’especialista recomana a pares i mares que no els faci por posar límits als fills. “Si són ben conscients de la seva tasca com a pares, els hi han de posar”, conclou. 

'Captain Fantastic', la pel·lícula de la sinceritat entre el pare i els fills

Entre pares i fills, la veritat s’acostuma a anar modelant a mesura que les criatures van creixent, madurant i, per tant, entenent més el món. Ara bé, la sinceritat és un dels valors que més valoren les famílies dels seus fills i a la inversa. I, a l’adolescència, el fet que els uns i els altres es tinguin confiança passa també perquè es diguin la veritat. La pel·lícula nord-americana Captain Fantastic, dirigida per Matt Ross, ens mostra una família que es converteix en monoparental per la mort de la mare, on el pare decideix educar els fills amb la bandera de la veritat. Quan la mare mor explica a tots el perquè de la mort sobtada. I ho fa en un moment en què està en companyia d’altres familiars amb criatures petites, amb altres pares que haurien preferit que els seus fills no sabessin què havia passat. De sobte, les dues maneres d’educar, una amb la veritat sempre explicada als fills sigui cruel o no, siguin petits o grans, i l'altra sense, s’enfronten. En el cas d'aquest pare, la sinceritat forma part del clima de confiança amb què ha educat els fills.

___________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Coaching a jóvenes y familias' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats