Família 09/12/2017

Dani Vilaró: “Els parcs són llocs terribles”

Periodista, escriptor i pare de la Maia, d’11 anys. Treballa en una ONG de drets humans i publica ‘Si em toques cauré’ (Viena), 18 contes sobre la vulnerabilitat i la fragilitat, que han obtingut el premi Ciutat de Badalona de narrativa

i
Francesc Orteu
2 min
“Els parcs  són llocs terribles”

En un parc, el gronxador és un lloc particularment delicat: fer cua, aguantar que un nen o nena es gronxi minuts i minuts i jo, amb la meva filla, esperant que se’ns concedeixi la gràcia divina de poder gronxar-nos. I quan t’arriba el moment, haver de gestionar amb mesura el temps que la teva filla s’ho passa bé per evitar que s’enfadi un altre nen. És una màquina diabòlica, el gronxador. Als parcs he assistit a escenes terribles.

Explica-m’ho.

És un dels primers espais de socialització de nens i nenes que no volen socialitzar-se perquè encara són petits. Els forcem a conviure amb altres nens. Els obliguem a fer coses que ells consideren terribles, com ara deixar la pala a una altra nena.

Què t’ha fet sentir vulnerable?

Em sentia feble quan no sabia què li passava a la meva filla o quan es feia mal. Una dia vaig visualitzar cinc segons abans que passés que la Maia cauria i es faria mal. Va relliscar en un tobogan i es va fer un tall de quatre punts a la barbeta. Jo era a una quinzena de metres i no vaig poder fer res més que començar a caminar per ser testimoni de la trompada i després córrer cap a urgències.

Quina sensació d’impotència.

Si no assumeixes que el teu fill petit patirà accidents o malalties, qui potser no sobreviurà seràs tu. A poc a poc això ho vas portant millor, vas aprenent a relativitzar-ho. No sé si et fas més fort, però hi ha un moment que tot llisca millor.

Què t’ha sorprès, últimament?

Fa poc em va dir que volia ser feminista, que ja ho era. Li vaig preguntar que com ho sabia i em va respondre que no entenia que fos possible ser dona i no ser feminista. Llavors em va preguntar per què algunes persones consideraven que ser feminista era anar contra els homes, que era com ser masclista però a l’inrevés. Això l’hi havia dit una altra nena. Em vaig quedar amb la boca oberta.

Tot això amb onze anys!

D’una banda m’alegra que desenvolupi una certa consciència, que senti l’orgull de ser nena. De l’altra m’horroritza que s’hagi adonat que alguna cosa no rutlla en aquest món. Descobrir que el món és lleig en un aspecte tan íntim i entendre que les dones necessiten ser feministes per sobreviure en un món d’homes ha de ser fumut.

I què sents?

Que el mínim que puc fer com a home és acompanyar-la en aquest camí de conscienciació.

Què us agrada fer junts?

Hi ha un moment íntim, que repetim des que era petita, i que ens fa feliços. Sempre que soc a casa la porto al llit i l’acotxo. Abans m’inventava algun conte curt, sempre amb animalons. Ara no hi ha contes però aprofitem el moment per dir-nos coses a cau d’orella, per parlar de com ens ha anat el dia. Ella tanca els ulls amb un somriure a la cara i penso que és una sort anar a dormir sempre així de contenta. Se la veu feliç i jo també.

Explica’m una solució d’emergència.

Hi ha una altra cosa que fem a casa, en diem abraçades energètiques. Ens les fem amb la mare, tots tres, quan algú dels tres necessita amb urgència una bona dosi d’ànims.

stats