TRINITAT GILBERT

Avis i àvies, eduquen o malcrien?

El professor Ramon Casals assegura que tothom, en qualsevol circumstància, educa. Avis i àvies també, i no malcrien, com sovint el tòpic ha assegurat. Només cal que pares i avis estableixin acords per remar en la mateixa direcció

Ramon Casals, autor del llibre 'L'aventura de ser avis', amb els seus nets / MARC ROVIRA Zoom

El tòpic assegura que “els pares i les mares eduquen les criatures, mentre que avis i àvies les malcrien”. I just per aquesta frase el professor -ja jubilat- Ramon Casals Cienfuegos-Jovellanos ha volgut escriure el llibre  ¡L’aventura de ser avis. Reflexions sobre el seu paper educatiu', que Cossetània Edicions li acaba de publicar.

“Darrere d’aquesta frase el que hi ha és una manca de coordinació entre els uns [els pares i les mares] i els altres [avis i àvies]”, opina Casals. Per començar, “la criatura rep influències de tothom, dels pares, dels avis, dels parents, dels veïns, de la gent que es troba a les botigues o pel carrer, tot hi fa”. Certament, pares i avis han de remar en la mateixa direcció per no desorientar les criatures. “Per això el subtítol del meu llibre és 'Reflexions sobre el seu paper educatiu'”, afegeix Casals. I la comparació sobre el fet de remar el professor l’exemplifica: “En una xerrada en una escola bressol, un pare explicava que quan ell deia al nen, de dos anys, que no tirés el menjar per terra, i el nen no li feia cas, l’àvia de la criatura es posava a riure. El nen té un pare que procura mostrar-li un límit, alguna cosa que, segons ell, no s’ha de fer. L’àvia potencia el missatge contrari, perquè riu quan el nen no segueix el límit. Llavors ens trobem que 2 - 2 = 0!” Per tant, el primer pas és que avis i pares “tinguin un mínim acord perquè 2 + 2 sigui 4”, diu Casals, que havia sigut professor de matemàtiques.

Cal coordinació entre pares i avis però també entre pare i mare, especialment quan no viuen a la mateixa casa

Casals també indica que els mateixos progenitors també han de remar en la mateixa direcció. “Si la mare, per exemple, vol ensenyar als nens a menjar verdura i el pare el primer que fa és apartar les bledes i deixar-les de banda, el nen rep missatges contraposats. Cal una coordinació! Entre pare i mare, i fins i tot i especialment quan no viuen a la mateixa casa. L’educació dels infants ha d’estar per damunt de tot, i cal posar-se d’acord en certs aspectes educatius”. Ara bé, és cert que “els infants poden percebre que no tot és exactament igual amb tots els adults”. “Per exemple: tal vegada els pares els deixen saltar sobre el sofà i els avis no. Ho poden entendre. O els pares els expliquen un conte per anar a dormir, i els avis, tres. En això, com en tot el que fa referència a hàbits i límits, cal que les normes siguin clares, com més clares i coherents millor. Sempre dic que, pel que fa als límits: pocs, clars i a temps! Però poden ser un xic diferents a casa dels avis. Els nens entenen perfectament que a l’escola hi ha unes normes i a casa unes altres”, explica Ramon Casals.

UN ENTORN COHERENT

Seguint aquest fil, la mestra i pedagoga Anna Ramis sosté que “el fet que els infants vagin creixent amb entorns normatius diversos (mentre no siguin oposats o contradictoris) és un enriquiment, perquè des de molt menuts saben que hi ha coses que es poden fer a casa d’uns avis, i a casa dels altres, no; i no s’equivoquen!”. Ara bé, “si la convivència entre avis i nets és molt freqüent, és bo que pares i avis es posin d’acord en algunes coses bàsiques”.

Si la convivència entre avis i nets és molt freqüent, és bo que pares i avis es posin d’acord en algunes coses bàsiques

Per la seva banda, el pedagog Xavier Ureta remarca que els avis eduquen segons les pautes d’educació que van rebre quan eren infants. Els que tenen 70 anys o més acostumen a mantenir un principi d’autoritat (moral, més que de poder), mentre que els de 50 o 60 anys acostumen a ser més permissius, i de vegades perden l’autoritat moral i s’han d’imposar a través del xantatge emocional -“si no et portes bé...”- o, en el pitjor dels casos, pels càstigs.

Els avis més grans acostumen a permetre moltes situacions, però dins d’un ordre, mentre que els avis més joves donen més llibertat ja d’entrada. “Volen ser més amics que avis, i sovint tenen problemes amb els límits, que pedagògicament sempre són necessaris en tot procés d’educació dels infants”, diu Ureta, que és coordinador del grup de recerca Pedagogia i Escola, del Col·legi de Pedagogs de Catalunya.

"Als nets se’ls educa sense complexos ni estereotips, perquè se’ls estima d’una manera diferent, des de la saviesa”

Xavier Ureta - Pedagog

Dit això, Ureta reconeix que “als fills se’ls educa d’una manera, a l’estil de l’època (sovint marcada per normatives condicionades per les modes), i als nets se’ls educa sense complexos ni estereotips, perquè se’ls estima d’una manera diferent, des de la saviesa”. I justament el factor saviesa el remarca el pedagog perquè “l’avi ha d’explicar batalletes, ha de transferir coneixements, i ha d’oferir tendresa i amor”. “Per això són un referent educatiu molt important per als infants”, afirma el pedagog.

UN GRAN REGAL

Ramon Casals coincideix en aquest punt. “El fet de ser avis i àvies és un regal meravellós que et dona la vida. I el millor d’aquest regal és que les coses no depenen de tu. Les decisions les han de prendre ells: l’escola, el tipus d’alimentació, les activitats. Nosaltres, els avis i àvies, ens traiem tota la pressió! I si a sobre tens més temps perquè estàs jubilat, pots gaudir de la companyia dels nets i netes en tota la seva plenitud. Podem crear una complicitat amb els menuts que pot ser molt enriquidora per a ells, sí, però també per a nosaltres!”, diu Casals.

De fet, un dels capítols del llibre porta com a títol 'Qui aprèn de qui?' “Tenim molt per aprendre dels nets, perquè ens ajuden a ser joves. A més, pels nets podem saber i entendre fets del món que canvien cada dia, i això ens farà sentir que el món és una mica més nostre”, comenta Casals. “Nosaltres els aportem una visió en profunditat, perquè els podem explicar fets de quan érem petits, o de quan els seus pares eren petits”, afegeix.

“Els avis hi som per donar suport però no totes les hores, perquè tota relació ha de tenir un equilibri, hi ha d’haver un donar i un rebre”

Ramon Casals - mestre i avi

Si els avis fan d’avis massa hores són figues d’un altre paner. Dit amb una expressió popular, si estan explotats. “Els avis hi som per donar suport però no totes les hores, perquè tota relació ha de tenir un equilibri, hi ha d’haver un donar i un rebre”, alerta Casals. Per tant, la paraula clau és equilibri, que “ningú senti que se n’aprofiten”. De fet, quan es dona suport cal agrair-lo, “saber parlar i expressar el que estem disposats a fer i el que ens serà difícil”, diu Casals. Un altre exemple: “No s’ha de donar per descomptat que els pares escullin una escola que queda lluny de casa, i que els avis aniran cada dia a recollir les criatures”. La clau és “la comunicació, expressar el que necessitem i el que sentim”.

AVIS I ÀVIES

Per acabar, el professor i autor de 'L’aventura de ser avis' parla de si hi ha diferència entre la figura de l’avi i la de l’àvia. “La diferència depèn més del tarannà de cada persona i de cada casa. Naturalment tots som hereus d’una cultura i d’una societat. Ens han educat d’una manera diferent als homes i a les dones, als que ara som avis i àvies, i segur que amb els nets i netes projectem coses diferents. L’un farà un hort amb els nets, l’altre hi cuinarà, els portarà al bosc, hi anirà a concerts, al futbol o hi farà manualitats. Cada una d’aquestes activitats pot venir de l’àvia o de l’avi, però per motius sovint educacionals hi haurà un biaix de gènere”, reconeix. Tanmateix, Casals és del parer que “les dones no han de ser iguals que els homes”. Al contrari. “Més aviat som els homes que hem de ser com elles, aprendre de la seva sensibilitat i empatia”, remarca.

I sobre si hi ha diferències en la relació dels nets amb els avis paterns o materns, Casals sosté que “tot depèn del grau de relació i de confiança”. “Si els avis materns viuen a prop de casa i veuen els nens cada dia, segur que tindran més influència en els nets. Però si són els avis paterns els que viuen a prop, serà al revés”, conclou l’autor.