MARC SERRANO I ÒSSUL

Els nostres fills ens han fet amics

Els fills aporten moltes coses, fins i tot noves amistats. Algunes poden perdurar però d’altres s’esgoten quan els fills deixen de compartir escola

En Biel i la Júlia, i l'Albert i la Norma, s'han fet amics pels fills Zoom

A partir dels 30 anys, construir noves relacions d’amistat -fer amics- esdevé més i més complicat: feina i criança absorbeixen bona part del temps i de l’energia dels joves professionals amb canalla, i les seves oportunitats de conèixer gent nova cauen en picat. Es deixa de ser l’X o la Y i s’esdevé, amb alegria, el Paredelatal o la Maredelqual per a un conjunt de persones que no para de créixer. Més enllà de l’evidència, ho constata, amb tots els ets i uts del mètode científic, un estudi que signen plegades la Universitat Aalto (finesa) i la d’Oxford.

Els grups de pares són un dels pocs reductes que continuen afavorint el naixement de l’amistat en aquest moment de la vida. Abunden els pares que s’han fet amics gràcies als fills respectius, a través d’ells, per ells: primer els nens forgen amistat amb col·legues d’escola bressol, d’escola, d’extraescolars, de jocs; tot seguit, a poc a poc -potser sense adonar-se’n-, els pares respectius es van acostant. I ja hi som. Com i per què passa, això?

Abunden els pares que s’han fet amics gràcies als fills respectius, a través d’ells, per ells

“Perquè és un dels únics espais en els quals invertim temps i tenim l’oportunitat de conèixer gent nova”, respon la sociòloga Natàlia Cantó, professora d’estudis d’arts i humanitats de la UOC. Gent nova, precisa Cantó, “que no són companys de feina i amb els quals no enterboleixen l’aire les dinàmiques de competitivitat malaltissa”. I continua: “Estimem els fills, esgarrapem moments per estar amb ells, i aquests moments són portar-los a l’escola o a extraescolars [o recollir-los] si ho podem organitzar, acompanyar-los a festes d’aniversari... I allà trobem tot de gent de més o menys la nostra edat en un moment de criança dels fills similar al nostre. El tema de conversa inicial està servit -això facilita enormement les coses-, passem temps junts per necessitat (hem d’estar allà pels nostres fills) i sempre acabem trobant algú que, més enllà del primer tema de conversa, n’introdueix un altre que ens interessa, i un altre, i un altre... i ens acabem fent amics”.

¿El fenomen ha passat sempre, Natàlia? “L’escola és un invent modern: fa només unes dècades que tothom té accés a escolaritzar-se i només en una part del món. Parlar de sempre em costa...” Quina mena de pares són més propensos a fer-se amb els pares dels amics dels seus fills? “Bé, és evident que la gent que no té diners per sortir, que li gira l’esquena a la porta de l’escola, que no pot convidar ningú a casa perquè són sis persones en 50 metres quadrats o perquè fan dues feines per arribar a final de mes, ho tenen més complicat que els altres”. Segons la sociòloga, el fet que es puguin arraconar amics de tota la vida per centrar-se en els pares de col·legues dels fills no és tant una derivada de la hiperpaternitat com de la naturalesa humana: “Deixar de banda amics antics per l’enlluernament dels amics nous té poc a veure amb estar centrats en els fills. Gens, diria jo. Això ho fem, si ho fem, en totes les etapes de la vida. Amb amics, amb joguines, amb el que sigui. La fascinació pel que és nou és una expressió més del sistema social (i econòmic) en el qual vivim”.

ELS NOSTRES I ELS SEUS

Natàlia Cantó també explica per què els amics més íntims dels pares no sempre són per força els pares dels amics més íntims dels fills: “Els pares tenim una forta influència en la manera de ser dels nostres fills, però no els determinem. Els fills no són clons nostres i, per tant, desenvolupen afinitats pròpies -cada vegada més a mesura que van creixent- i la nostra influència també queda més diluïda en el conjunt d’influències que reben. Hi ha pares que intenten fer autèntics exercicis d’enginyeria social perquè els fills es facin amb els nens que consideren més adequats, de les famílies que consideren més afins... Però, afortunadament, ni tan sols els fills són totalment programables, i les relacions socials es reinventen diàriament, ens sorprenen i ens plantegen reptes”. Com ara aquest: “Què pots fer quan el fill vol quedar amb tal família i tu voldries mil vegades més quedar amb una altra?”

EN PRIMERA PERSONA

Biel Domenge, de 41 anys, és cofundador de Divers Arquitectura i parella de Júlia Fernández Parejo, que en té 40 i fa de tècnica d’habitatge a l’Ajuntament de Sabadell. Els seus fills són l’Arnau, de sis anys, i l’Helena, de tres. Albert Segura i Norma Vidal, de 35 anys, són periodistes -ell dirigeix el digital 'Nació Sabadell' i ella és redactora de l’ACN- i, sobretot, pares: tenen el Nil, de sis anys, i el Guillem, de tres. Els adults s’han fet amics perquè els nanos grans són companys de classe a l’escola Nostra Llar i a l’escola de música Praeludium, i millors amics. Però, alerta: els benjamins, el Guillem i l’Helena, escalfen a la banda: van plegats a l’escola bressol, tot i que a classes diferents. Els escoltem (i els veiem a la fotografia).

Primer, els grans. En Biel explica: “Va ser tot molt casual. Els nens van coincidir a la mateixa aula de P3, i allà, per una cosa o per una altra, vam coincidir. I és allò que et vas trobant a l’entrada de l’escola i a la sortida, i vas parlant, i acabes veient que tens interessos semblants. Jo crec que, més que res, és una certa afinitat personal, i les mares, que també tenen molt de feeling entre elles”. La Júlia matisa: “Tampoc tenim tantes afinitats, o no les compartim. El que sí que compartim és una mateixa visió de com educar els nens, de moure’ns a l’escola, d’entendre les coses respecte als nanos... Això és el que ens ha unit des del principi, crec jo”. Diu l’Albert: “Està bé perquè, si t’avens amb una persona, és molt més fàcil que després, quan et veus fora de classe, els nens també juguin. Tant per a ells com per a nosaltres, és més fàcil tot”. I afegeix la Norma: “El Biel és més tímid, i sí que coincidíem molt quan ell anava a buscar-los a música, però no parlàvem tant, i com que els nens sempre volien tornar junts, al final acabes parlant. I ella i jo vam començar a tenir més relació i, com que l’Albert també parlaria amb una paret...”

"Compartim és una mateixa visió de com educar els nens, de moure’ns a l’escola, d’entendre les coses respecte als nanos... Això és el que ens ha unit”

Julia Fernández - mare

I ara els petits. Diu l’Arnau: “Fem moltes tonteries junts [amb el Nil] i ens divertim. Compartim molt poques coses, però som amics. Més o menys, som millors amics”. I respon el Nil: “Quan jo vaig arribar a P3 ens vam conèixer; no ho sé: va ser una casualitat. Som el millor amic l’un de l’altre... perquè som molt amics, i punt. Ens agrada que els pares també siguin amics”. I els més petits de tots. Explica l’Helena: “Amb el Guillem anem junts a l’escola bressol, ens veiem al pati i juguem. Jo vaig a la classe dels gegants; ell, a la dels grallers. L’any que ve anirem junts a l’escola; potser a la mateixa classe”. I el Guillem: “Amb l’Helena fem la migdiada junts. Ara, a la terrassa, jugàvem a bàsquet”. El petit energumen -com l’anomena, amb afecte, son germà- demana: “T’he de dir una cosa més”. Quina? “Notre-Dame s’ha cremat”. Nens!