La meva tribu online

El Noah i el Jose són els bessons (10 mesos) de la protagonista de la fotografia del reportatge, Judit Codina, pallassa i des de fa poc també youtuber i instagramer. Si una cosa tenia clara quan van néixer els seus fills era que volia fer lactància materna exclusiva. “Quan ho verbalitzava en veu alta veia cares estupefactes al meu voltant”, explica. Els primers mesos a casa van ser complicats. Feia poc que la família s’havia mudat a una nova ciutat i la Judit passava moltes hores sola amb els fills. “Em vaig adonar que allò era molt dur i vaig decidir explicar la meva experiència a la xarxa, perquè volia ajudar altres dones que estiguessin passant pel mateix”. Quan els nadons van tenir tres mesos la Judit va obrir un canal a YouTube i un perfil a Instagram, @unamamix2, on explica la seva experiència amb la lactància materna, posicions amb bessons o trucs del dia a dia. “Abans de ser mare jo era una antixarxes, no m’agradaven gens”. Actualment té uns 400 seguidors, tot i que no li interessa “el nombre sinó la qualitat”. “Que allò que explico sigui útil”. La Judit segueix unes sis mares a la xarxa, que li aporten “contingut”, i recorda: “La soledat que patim moltes dones, sobretot en l’inici de la maternitat, la falta de comprensió i la necessitat de trobar algú que ens entengui fa que entrem a la xarxa buscant ajuda. És un espai que m’aporta seguretat, tranquil·litat, noves idees, nous referents... Sense oblidar la meva tribu física, el grup de criança que tinc al meu poble”, explica.

EL PUNT DE PARTIDA

Com la Judit, durant els últims dos o tres anys el nombre de mares i pares -tot i que aquests encara en minoria- que han decidit aparèixer a les xarxes per parlar de criança i maternitat/paternitat -el que podríem anomenar la maternitat 3.0- ha crescut de manera considerable. Madresfera, per exemple, la comunitat més gran de blogs en castellà de mares i pares vinculats a la infància, aglutina actualment 4.343 blogs, segons Mónica de la Fuente, la seva directora. “Jo encantada que aquesta maternitat 3.0 creixi, perquè visc d’això, però en el rerefons de molts blogs hi ha una part trista de soledat i aïllament. Jo mateixa en soc un exemple; vaig començar a escriure perquè em sentia molt sola”, diu De la Fuente.

Els pares també hi som!

L’any 2014 cinc pares van decidir obrir el blog vadepares.cat per parlar de paternitat, d’allò que més els removia i inquietava a l’esdevenir pares. En el seu cas el punt de partida també és el de sentir-se sols i poc reconeguts. “Ja no som un actor secundari, diria que som l’actor terciari de la pel·lícula”, ironitza Ismael Peña. “Els homes que volem tenir un paper actiu durant l’embaràs, el part i la criança dels nostres fills hem de lluitar contra molts estereotips preestablerts. Sistemàticament ens exclouen però, en canvi, tens una dona a casa, embarassada, que et demana ajuda i moltes vegades no saps com fer-ho. Nosaltres no portem una panxa durant nou mesos i a mi em passava que desconnectava molt fàcilment. Per tant, vaig haver de reflexionar molt sobre això. Obligar-me a canviar rutines, a planificar-me, a incrementar tasques a casa, etc. El blog va ser per a mi un instrument molt potent per canalitzar tot allò que vivia”, explica.

Però, tot i la soledat en el punt de partida, les xarxes socials aconsegueixen establir vincles molt consolidats entre mares, que a vegades viuen a milers de quilòmetres de distància. “És molt positiu que la gent faci xarxa i s’acompanyi en moments difícils”, explica Míriam Tirado, consultora de criança i periodista especialitzada en maternitat i paternitat (www.miriamtirado.com). “Hi ha moltes persones que no tenen una tribu presencial amb qui se sentin estretament vinculades; ho busquen a la xarxa i ho troben. I és fantàstic que puguin sentir afinitats i ressonància en aquest nivell perquè això les alliberarà d’una càrrega. Perquè educar sol i criar sol no és gens fàcil”, explica.

UNA MATERNITAT REAL

A més de poder compartir, d’establir afinitats i vincles estrets, de trobar contingut gratuït i de molta qualitat sobre temes vinculats a la criança i l’educació dels infants, les xarxes també han posat al descobert la part més dura de la maternitat, de la qual ningú parlava o que quedava relegada al cercle més íntim. “Hem aconseguit visualitzar problemes molt greus, realitats que com a societat no volem veure. Una maternitat real, amb la seva cara bona i també la dolenta, amb les mares com a protagonistes”, diu Mónica de la Fuente. De fet, aquest va ser l’inici de Laura Fuentes, @mamaingeniera, mare d’un nen de tres anys i de dos bessons de cinc mesos. “Vaig començar a escriure un blog anònim per explicar la meva experiència amb la infertilitat, perquè em sentia molt incompresa, però passat un temps vaig donar la cara perquè no m’havia d’avergonyir de res, allò no podia ser tabú”, explica. La Laura va aconseguir quedar-se embarassada del seu primer fill arran d’una fecundació in vitro i va ser aleshores que va començar a explicar com feia de mare: “Explico el meu dia a dia, amb un toc d’humor àcid, i no m’esforço a crear un model de res ni tampoc un personatge fora de la realitat. Hi ha dies que em sento més feliç i d’altres més trista, i així ho mostro”.

El cas de la Cris Moe, @maretameva, també té una part important de reivindicació. Mare de tres fills i community manager a LactApp (aplicació mòbil gratuïta sobre lactància materna), va obrir el blog fa vuit anys perquè li “agradava escriure”, però era un blog que llegien una trentena de persones, bàsicament familiars i amics. Un dia va escriure el post “Mareta meva, el postpart... Amics i familiars, llegiu, llegiu!” i en tres dies va rebre més de 80.000 visites. “Allà explicava la meva visió sobre un postpart que s’assemblava poc a la imatge idíl·lica que tots tenim al cap quan arriba un nadó a casa. Avui ja és més normal llegir reflexions que parlen d’una maternitat més real, però fa vuit anys això estava molt amagat. No podies dir que et senties infeliç, per exemple. I molta gent em va començar a seguir perquè aleshores això no ho deia gairebé ningú”, explica. Amb el tercer fill, la Cris va organitzar una campanya de micromecenatge per poder parir a casa seva, i la va batejar com a #partkami : “No pot ser que la dona, a casa nostra, no pugui escollir com vol parir quan en altres països aquesta és una opció del tot normalitzada i finançada públicament”, explica. Aconseguit el repte, la Cris va penjar un emotiu vídeo amb imatges del seu part a casa “per mostrar que hi ha altres maneres de fer les coses i que les dones sovint ho tenim molt difícil”.

DONAR PODER

Liliana Arroyo, @Liliana_ArroyoM i experta en impacte social i innovació digital, i investigadora a Esade, explica que la maternitat 3.0 ha portat la dona a dominar una esfera pública tradicionalment controlada per homes: “La tribu digital no deixa de ser una comunitat de mares que es troben en el mateix moment, que tenen necessitat de compartir, que se senten orgulloses de ser mares i dels seus fills; dones empoderades que senten que poden dominar aquesta esfera pública que sempre havia estat més masculina”, explica. “Tot plegat és la suma de necessitats molt humanes, de dones conscients i felices de ser mares amb unes eines digitals que els permeten explicar-ho”, conclou.

Què passa amb les fotos?

Liliana Arroyo explica que durant el primer any de vida d’un infant es pengen unes 300 fotos seves a la xarxa. “Significa que quan aquest menor entra a l’escola ja té gairebé mil fotos voltant per internet de les quals perdem la pista”, explica. Penjar-les o no depèn dels pares/tutors fins que els fills tinguin 14 anys, afegeix Víctor Roselló, advocat especialista en protecció de dades, que adverteix:

1. Quan pengem una fotografia a internet en perdem el control, sobretot si tercers en fan una rèplica o còpia.
2. És important no penjar fotografies en situacions compromeses/d’intimitat.
3. El que avui ens pot semblar una fotografia innocent el dia de demà potser ja no ho serà. Però, ¿quines conseqüències pot tenir per al meu fill/a que jo pengi aquesta foto seva avui?

Bei Muñoz, tigriteando.com, és una de les mares blogueres que han decidit no penjar primers plans de les seves quatre filles: “Ara que són grans els demano la seva opinió abans de penjar una foto. Les intento treure de perfil o allunyades però respecto molt qui decideixi fer el contrari. És una decisió personal”.