Tribuna Oberta
Jesús Blanquet

La importància de l’autoestima

La responsabilitat de fer créixer una bona autoestima recau, bàsicament, en pares i educadors

L'autoestima es forma des de ben petits a partir de la valoració i dels estímuls que rebem de la família, de l'escola i de l’entorn de relació / GETTY Zoom

L'autoestima és la valoració positiva que cada persona fa de les seves capacitats i de com se sent amb si mateixa. Aquest sentiment és subjectiu i personal. En la mesura que les persones confien en les seves capacitats reals, aconsegueixen graus més alts d'autoestima. Desenvolupar l’autoestima és avançar cap a un equilibri personal més gran que ajudi a afrontar la vida amb optimisme i seguretat.

L'autoestima es forma des de ben petits a partir de la valoració i dels estímuls que rebem de la família, de l'escola i de l’entorn de relació. Créixer en un ambient familiar i escolar acollidor, obert, motivador i emocionalment equilibrat afavoreix l'autoestima personal. És evident, doncs, que la responsabilitat de fer créixer una bona autoestima recau, bàsicament, en els pares i educadors. El reforç positiu, les formes moderades quan s’ha de fer notar que alguna cosa no està bé, el donar ànims i l’esperança que l'endemà tot anirà millor, elogiar allò que s’ha fet bé, la complicitat que creen una mirada o un gest, fer sentir l’afecte incondicional... Tot això jugarà a favor del creixement de l’autoestima i donarà confiança. L’autoritarisme i una exigència excessiva pel comportament i els resultats acadèmics afectaran qualsevol possible creixement en aquest sentit.

Desenvolupar l’autoestima és avançar cap a un equilibri personal més gran que ajudi a afrontar la vida amb optimisme i seguretat

Les persones que tenen autoestima estan més preparades per aconseguir els objectius que es proposen; per contra, les persones que són negatives, que creuen que no són capaces de fer res i no confien en la seva capacitat i vàlua personal ni en les seves possibilitats tenen una baixa autoestima.

Quan una persona té una convicció real i prudent que és capaç i competent, ja disposa de l'impuls que dona la capacitat de superació. Si s'enfronta a un repte i l’aconsegueix, augmenta la seva autoconfiança, que l’incita a perseguir nous descobriments i a assolir noves fites. Seria ingenu pensar que només amb l'autoestima es pot aconseguir tot el que un es proposa; fins i tot podria arribar a ser un greu autoengany. En totes les parcel·les de la vida la consecució d'un èxit sempre va precedit per l'esforç, la voluntat, l’autodisciplina i la constància.

Per afavorir la consecució d’un bon grau d'autoestima hauríem de tenir en compte actituds com aquestes:

  • Aprendre a acceptar-nos. Ser respectuosos amb la nostra realitat i no negar-la. De la mateixa manera que som comprensius amb les persones que estimem, hem de ser-ho amb nosaltres mateixos. Tenim dret a equivocar-nos i a aprendre dels errors. Tenir autoestima és acceptar-se amb naturalitat, creure en les nostres possibilitats i assumir les mancances que es tenen, i veure el costat positiu de cada situació. 
  • Viure de manera responsable. Ser conscients que som els únics conductors i responsables dels nostres actes, acceptant les conseqüències del que fem i diem. Per aconseguir-ho és molt important pensar les coses abans de dir-les i de fer-les, reflexionar i no actuar de manera impulsiva o precipitada, no pensant només en nosaltres; és a dir, defugint d’actituds egoistes.
  • Viure de manera coherent. Fer que la nostra manera d'actuar estigui d'acord amb el que pensem i sentim, és a dir, sent congruents i autèntics. 

Plantar cara al desànim

De vegades, sense una causa que ho justifiqui podem sentir un malestar o desassossec interior que no sabem definir ni aconseguim esbrinar a què respon. Ens devora l’ansietat, tenim poques ganes de lluitar i moltes ganes de desentendre'ns de tot; fins i tot podem estar a un pas de sofrir una certa depressió. Ens envaeix el desànim i patim un decaïment general. Tot ens pesa com una llosa al damunt que ens deixa immòbils, bloquejats, incapaços de reaccionar i actuar amb normalitat. És natural que aquest estat afecti el nostre comportament i les nostres relacions a casa, a la feina i amb els companys.

En aquests casos cal tenir paciència i no prendre decisions que alterin el nostre projecte de vida. L'experiència ens diu que aquests núvols així com arriben desapareixen, i d'un moment a l'altre el que ahir ens semblava impossible avui ho hem superat gairebé sense adonar-nos-en; per tant, res de desanimar-nos ni de donar al problema més importància de la que té. Si aquest estat d’ànim és a causa d’un cansament físic necessitarem descans, relaxació i recuperar forces per continuar el ritme de vida habitual.

Per combatre la nostra falta d'ànim hem d’anar a l'arrel del problema seguint una estratègia semblant a la que t'exposem a continuació:

  • Reconèixer l'existència del problema que produeix el malestar i el desajust vital.
  • Definir el problema, és a dir, esbrinar què és el que el genera, quin malestar provoca, de qui depèn la solució, quines accions s’han d'engegar per solucionar-lo, etc. 
  • Analitzar el problema amb objectivitat. Preguntar-nos si com a part implicada adoptem actituds que s’haurien de canviar per no bloquejar la solució, com per exemple si tenim una visió egoista i tancada del conflicte, una postura inflexible o arbitrària per arribar a acords, poca predisposició al diàleg, etc.
  • Triar entre les possibles alternatives. Un cop feta l'anàlisi del problema i trobades les possibles solucions, hem de triar d'entre totes les alternatives la que sembli més idònia per al cas particular.
  • Mesurar les pròpies forces. Si ens veiem incapaços o no ens sentim amb forces per trobar una solució, haurem de buscar consell en altres persones, o bé, segons sigui la naturalesa del problema, ajuda professional.
  • Aplicar la solució triada i posar-hi l'esforç i els mitjans necessaris.
  • Fer un seguiment del procés i avaluar els resultats per comprovar els avenços o per si cal reorientar alguna de les estratègies planificades. 

                                                                                      Jesús Blanquet és pedagog