PALOMA ARENÓS

Fills consentits i adults insegurs. Estem davant la ‘generació tova’?

¿És certa la sensació que tenen moltes persones que els infants d’avui estan més consentits que mai i que els pares i mares són més permissius que abans? ¿Realment la hiperpaternitat s’ha imposat, generant criatures exigents i poc tolerants a la frustració? Parlem-ne

Els infants d’avui estan més consentits que mai? / GETTY Zoom

“Era un pacient de 6 anys i vaig decidir jugar amb ell a l’Uno. Cada vegada que el guanyava, s’emprenyava moltíssim, demostrant poca paciència i molta irritabilitat. Vaig demanar als pares per què responia així i em van dir que quan jugaven amb ell a qualsevol joc sempre el deixaven guanyar, que si no, s’enfadava. I encara van afegir: «Esclar, és que és un nen!»” És un exemple real d’un fill consentit amb el qual s’ha trobat a la consulta el psicòleg Ramon Company, professor de la Universitat Blanquerna Ramon Llull i coautor, juntament amb la doctora en psicologia Ursula Oberst, del llibre Poner límites al niño consentido (Ed. Urano). Val a dir que amb temps i unes pautes educatives i emocionals ben guiades, tant per a l’infant com per als adults, el nen va aprendre a tolerar la frustració, a acceptar les normes dels pares i a entendre que, a la vida, no es pot guanyar sempre.

En la dècada que porta exercint com a psicòleg, Company constata que cada vegada hi ha més una tendència de “pares hiperprotectors, que són als grups de WhatsApp fent de secretaris dels fills, gestionant-los i fent-los els deures i els treballs d’escola”. “Hi ha pares que els porten la motxilla fins a la porta de l’escola, que no els deixen frustrar-se, ni que pensin per ells mateixos per resoldre les dificultats que els sorgeixen. Evidentment -alerta-, no vol dir que tots els pares ho facin, però sí que he comprovat que hi ha una manera d’educar que té a veure amb aquesta societat de les presses, d’estar més centrat en el fer i en el tenir que en el ser, de poc viatge cap a l’interior i de poca gestió emocional i, sobretot, de tenir poca paciència i molta, massa, impulsivitat”, detalla l’expert. I què pot passar quan aquests infants siguin adults si ningú els ha reeducat i posat límits? El panorama s’augura desolador. “Seran adults molt insegurs, amb molta intolerància a la frustració, molt impulsius i egoistes, amb dificultats per resoldre els problemes i els reptes per ells mateixos”, preveu Company.

Què pot passar quan aquests infants siguin adults si ningú els ha reeducat i posat límits?

Per evitar això cal posar-hi remei al més aviat possible, quan són petits. “Els pares som el mirall dels nostres fills i, per tant, no es tracta de fer discursos, sinó de ser coherents. Hem d’acompanyar els fills en el procés educatiu, sempre des del respecte, l’amor i buscant l’equilibri entre la gestió emocional i el procés cognitiu. S’ha d’educar amb límits clars i que els membres de la parella no es desautoritzin”, recomana el psicòleg. “És important tenir en compte l’edat i les capacitats d’aprenentatge de cada fill i acordar unes normes de funcionament que han de ser assequibles i que tots dos pares hi estiguin d’acord”, proposa. “En lloc de càstigs, que de vegades no tenen relació amb el que ha fet la criatura, val més la pena pensar que tota acció té una conseqüència”. Per exemple: “Hi ha una hora de deures o feina escolar i es pacta una hora d’oci després. Si l’infant perd el temps, no fa les tasques, s’entreté, etc., quan arriba el moment de l’oci no se l’hi pot permetre si no ha complert la seva part. Si llavors fa els deures i triga mitja hora més, tindrà mitja hora d’oci. Ha de veure que hi ha una conseqüència lògica”, apunta. Company recomana que, com en tot a la vida, sempre pugui haver-hi una negociació, però els acords han de ser ferms. I les normes, amb consens, les posen els adults. “Una altra cosa és que els nens aportin idees, que hi diguin la seva, i és bo crear aquest diàleg i que hi hagi una escolta atenta. Però el que no poden decidir és on anirà la família de vacances, què menjaran i a quina hora se’n van a dormir. No els toca”.

“Els pares som el mirall dels nostres fills i, per tant, no es tracta de fer discursos, sinó de ser coherents"

Ramon Company - psicòleg

En una societat tan estressada com la nostra, amb horaris laborals de difícil conciliació familiar, Company proposa que a l’hora d’estar pels fills es prioritzi “la qualitat de l’atenció a la quantitat”. “És important que quan estiguem pels fills tinguem una atenció plena: que juguem amb ells, que els escoltem, que tinguem una estona d’anàlisi de com ha anat el dia, en què puguin expressar com s’han sentit -i els adults, també!-, com podrien haver encarat aquella situació, com ho podrem fer en una altra ocasió, si ens hem equivocat... Acompanyar-los, des de l’estima i la comprensió, és clau. Sense etiquetar-los ni jutjar-los”, subratlla.

GENERACIÓ DE NENS TOUS

La periodista i escriptora Eva Millet, autora del llibre Hiperpaternitat (Ed. Plataforma), adverteix que ja hi ha criatures que, al caure, no s’aixequen. “Esperen aquesta mà sempre atenta que tibarà i els aixecarà”. Si els pares van cedint i consentint els seus fills, arribarà un moment de debilitat total. Els nens tous acaben sent adults febles i poc resolutius, apunta al seu llibre. Ho constaten alguns professors universitaris consultats: “He vist alumnes de 18 i 19 anys acompanyats pels pares per fer la matrícula universitària, com si sols no se’n poguessin sortir, i he viscut situacions en què un pare o una mare et truca o t’escriu un whatsapp perquè has suspès el seu fill i volen que ho arreglis perquè el nano està molt afectat”. El doctor en psicologia i en ciències de la salut i el primer defensor del menor, Javier Urra, ja advertia al seu llibre El pequeño dictador, el 2006, sobre l’educació sense límits, consentint en excés els fills. “El petit dictador és aquell nen que sempre pensa en el jo, jo i jo i que no es posa en el lloc de l’altre, que no té empatia i que creu que el món gira al seu voltant. Un petit dictador no neix, es fa. De vegades són els pares els que es deixen fer xantatge, els que compren l’estima d’un fill, i a partir d’aquí es descontrola”, adverteix a l’obra. “Aquest nen que és un petit dictador, quan creixi esdevindrà un gran dictador i serà un gran problema per a ell i per a la resta. Si estimem el nostre fill, no l’hem de sobreprotegir”, aconsella Urra. L’expert alerta que a la societat actual “els pares creuen que els infants poden tenir un trauma en el moment que se’ls diu que no i aquí perden tota la seva autoritat”. “No s’han de consentir determinats comportaments perquè quan hi ha falta de respecte (tant de pares a fills com de fills a pares o entre la parella), el nen ho adquireix com un hàbit, ho normalitza”, lamenta. Urra conclou al seu llibre que els nens tirans es formen en el moment que algú “els neteja el camí i els treu les pedres. Cal deixar-los que el segueixin, que caiguin, que afrontin la vida, amb les seves dificultats”. “La vida no és Disney”, sentencia.