T.G.

¿I a mi per què no m’hi han convidat?

Una de les primeres frustracions que poden viure les criatures és sentir-se excloses d’una festa d’aniversari. Els pedagogs recomanen afrontar-ho en positiu

La Noemí reflexiona amb les sves filles sobre els motius pels quals poden no convidar-te a una festa / PERE VIRGILI Zoom

Tot va anar sense pensar-s’ho. La Jana va sortir de l’escola, a les 16.30 h, i va veure que els companys de classe no anaven al parc, com sempre fan a les tardes, sinó que caminaven junts cap a una altra direcció. Els va fer dues preguntes: “On aneu? No aneu cap al parc?” I llavors li van respondre, amb sinceritat i claredat:“No, anem a la festa d’aniversari” [d’un company de classe].

“La Jana es va quedar palplantada, blanca, sense paraules”, recorda la seva mare, Noemí Royes. La nena era a 1r de primària i havia canviat d’escola a P5. Portava un curs i part d’un altre amb el grup de classe i ella pensava que hi estava ben integrada. El fet que no la convidessin a la festa li feia despertar tot d’idees, com ara que el grup l’excloïa i que, a més, aquella tarda en concret no s’ho passaria tan bé com els altres.

“Va ser una sort que li passés fora de l’escola, a la porta, i que estiguéssim juntes”, comenta la Noemí, que és pedagoga, especialitzada en educació neuroemocional. “Primer vam parlar de com se sentia, perquè les criatures han de posar nom a les coses que els passen, ho han d’expressar”. Després va intentar que juntes gestionessin aquesta doble frustració que sentia:“La vaig fer raonar sobre les decisions diàries que ella també pren, a classe o al pati, en les quals potser ella mateixa també tria alguns amics i d’altres no”. Dit amb altres paraules, la mare va fer entendre a la filla que diàriament ella també prenia decisions i feia tries que no eren banals, i que també podien haver deixat fora algun company.

“Primer vam parlar de com se sentia, perquè les criatures han de posar nom a les coses que els passen, ho han d’expressar”

Noemí Royes - mare i pedagoga

Diguem-ho sense embuts, les paraules que la mare pronunciava apaivagaven poc el malestar que la Jana sentia. Tenia sis anys, i tots els amics de la classe li deien que se n’anaven junts a passar-s’ho bé (presumptament). “La reacció que va tenir la Jana va ser la de dir i repetir que no tenia amics, que no l’estimaven”.

MASSA FESTES

Sobre les festes d’aniversari, la doctora en pedagogia Núria Pedrós Pons, membre de la Xarxa d’Experts del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, manté una teoria que vol posar seny a un corrent creixent, sobretot des de fa uns anys. “No pot ser que una criatura, entre P3 i P5, hagi anat a una mitjana de cinquanta festes d’aniversari”. En cas que les famílies haguessin racionalitzat el calendari festiu i s’haguessin ajuntat entre elles per organitzar l’aniversari, fa números i n’hi surten “unes 30”. Aquesta quantitat, excessiva, més el fet que les festes d’aniversaris à la page són poc o gens beneficioses pedagògicament (ni en el menjar acostuma a haver-hi pedagogia nutricional), obliga a replantejar-se-les. “L’alternativa és una festa familiar, íntima, en què la criatura no acabi rebent desenes de regals, als quals no dona importància. Avui dia les criatures estan hiperregalades”, explica Núria Pedrós.

Pedrós entén la frustració que genera a una criatura sentir-se exclosa d’un grup que va a una festa d’aniversari a la qual ella no ha rebut invitació, però proposa capgirar la situació. “És una frustració, sí, però alhora és una lliçó de vida, perquè aquella criatura anirà creixent i assumirà que no sempre es pot tenir tot”. Treballar la frustració des de la infància, encara que costi, fa entendre que, de petits, no sempre podem tenir totes les joguines o anar a tot arreu on voldríem, i, de grans, que no sempre podem fer les activitats que els companys fan: “Hi ha unes normes i uns límits que ells han assumit que s’han de respectar i que els hauran fet crear uns recursos vitals per enfrontar-se a la idea que tots els altres fan unes coses i en canvi ells no”.

Per continuar, la pedagoga esmenta una altra situació, que depèn especialment dels pares, que és quan a les festes són excloses una o dues criatures. És a dir, “a classe es fan invitacions generals però s’exclouen un o dos infants pels motius que sigui”, diu Pedrós. Llavors la situació canvia, perquè “des de la perspectiva de pares haurien de saber que el que fan no és correcte i que el que haurien de fer és entendre els motius que provoquen que aquelles criatures s’excloguin, per aconseguir que això no passi”, afegeix.

QUÈ PASSA A L’ADOLESCÈNCIA?

I si a primària pot passar tot això, a secundària la situació es pot agreujar. “L’adolescència és una edat crítica, perquè la criatura deixa la infància però encara no és un adult, sinó que està en una etapa de trànsit”, explica Núria Tomàs, professora de secundària amb postgrau en neuroeducació per la Universitat de Barcelona. Per consegüent, l’adolescent deixa la bombolla de protecció de la infància per veure amb cruesa la realitat.

Quan a un adolescent no el conviden a una festa d’aniversari, o quan sent que no l’accepten en un grup, el meu consell és que raoni i valori per què creu que li passa”. Dit amb altres paraules, per a Tomàs, en aquesta etapa no és tan important acceptar la frustració sinó tenir els recursos de pensar-ne el perquè. I exposa un cas:“En els meus 20 anys de professió m’he trobat mil i un casos, però una vegada em vaig trobar que un grup excloïa una noia perquè no coincidia ni en la manera de vestir ni en les aficions amb el grup gran”. Ara bé, la noia sabia que el motiu era aquest, el va raonar, el va verbalitzar a la professora i, alhora, “li va dir que ella no volia canviar, perquè era la seva manera de ser i no la canviaria”, recorda. Per tant, “aquesta noia tenia uns recursos tan grans per pensar i interpretar la realitat que no ho vivia com un conflicte”. En aquest cas, “la feina que s’havia de fer era treballar amb el grup gran perquè aprenguessin a acceptar la diferència, com per exemple els companys que no eren iguals que ells”.

La Jana ja ha començat 2n de primària. A aquella primera vegada de 1r, en què els companys anaven a una festa i ella no, se n’hi han sumat d’altres, però no ho ha viscut com aquella vegada. “Ha entès que els nens no poden convidar tota la classe, perquè si van a llocs en què s’han de pagar entrades o hi ha un cost per criatura seria molt car”, explica la mare, Noemí Royes.

També ho entén més perquè ha reforçat vincles a classe i perquè accepta que hi hagi nens que vulguin vincular-se més amb uns i no tant amb uns altres. “Ara la Jana és més madura per acceptar-ho, té més recursos emocionals per entendre-ho”, diu la mare. Per contra, a les seves festes d’aniversari ella sí que decideix convidar tot el grup de la classe sencer, perquè o bé van a parcs, a l’aire lliure, o bé s’ajunten unes quantes famílies amb criatures que fan l’aniversari en dates pròximes i es reparteixen el cost d’una activitat en un lloc tancat. “Per la meva manera de pensar, jo estic a favor de les festes d’aniversaris generals, en què hi hagi tot el grup classe, i és el model que practiquem a casa”, diu la Noemí. Ella, com a mare, impulsa aquesta idea, perquè alhora és la que va viure quan era petita. Malgrat això, “als cursos que imparteixo per a pares sempre els dic que han de donar eines als fills per gestionar les frustracions, perquè n’hi haurà que les viuran sense que ells siguin al seu costat i se n’hauran de sortir tots sols. L’important és que tinguin una bona base que els hagi fet saber que la vida no és un camí de roses i que, si ho és, sempre poden aparèixer punxes”, conclou Royes.