16/04/2016

“El fill et transmet força”

3 min
“El fill et transmet força”

Vam tenir la criatura a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Tot va anar bé. Durant el part vaig estar tota l’estona al costat de la meva dona, ajudant-la, fent-li costat, vivint junts un moment intens com aquell. Ho vaig fer així perquè ho considerava un deure i també un enorme plaer.

Però ja veig que alguna cosa no va anar tal com esperaves.

Quan anàvem cap a l’habitació la infermera va fer entrar a la mare amb la nena, perquè la duia sobre el pit. I llavors em van tancar la porta davant la cara. Em van dir que jo no podia entrar. Em vaig quedar de pedra. No m’havia separat en cap moment d’elles i em va obligar a quedar-me al passadís.

Per què ho van fer?

Em van dir que era el protocol. Doncs perdonin però aquest protocol que fan servir és una merda. Havien de posar la mare al llit i suposo que devien agafar-li la nena i deixar-la sola. Jo la sentia plorar des del passadís i no podia fer res. ¿No era millor que la nena estigués en braços del seu pare? No ho vaig entendre i em vaig enfadar.

Doncs potser que es replantegin el protocol, al Taulí.

A vegades, malgrat que vulguis ser un pare totalment implicat, n’hi ha que no t’ho permeten. M’he trobat amb metges que només parlen a la mare i que al pare ni se’l miren. Potser hi ha pares que passen, però altres com jo, no.

Queda dit.

Sartre diu que l’infern són els altres. Quan tens una criatura t’adones que els altres també poden ser el cel. Això ha sigut un gran descobriment. Es parla de l’amor incondicional però a mi em sorprèn l’alegria incondicional, les ganes de jugar incondicionals, el riure incondicional.

Més sorpreses.

Una altra cosa que passa quan ets pare és que vas més cansat. I és cert que dorms menys i que et despertes contínuament per comprovar que respira bé. Però al mateix temps tens més energia. El fill et transmet força. Ets més feliç perquè aprens a relativitzar les coses. Coses que havien sigut importants abans de ser pare, de sobte deixen de ser-ho. Un cop vaig sentir dir al Carles Capdevila una cosa que em va agradar molt, que el millor que deixem al món són els nostres fills. Quan ets pare sents la necessitat de ser contínuament la millor versió de tu mateix.

Una mena de coacció que acceptem de bon grat.

Trobo meravellós tenir a casa una dictadora del somriure. Un fill petit fa el que vol amb tu, t’exigeix molt, però ho fa des del somriure. Em sembla brutal la capacitat que té un nadó de controlar els pares.

Els controlen rient i també plorant, esclar.

Hi ha una altra cosa que em sorprèn molt dels nens petits. Jo sóc a casa i decideixo menjar una poma i la meva filla vol tocar la poma. Vol tocar tot el que toco jo. Vol saber quina textura té, vol saber si és dura, vol sentir que mulla. És sorprenent descobrir com viu en una fascinació contínua, com tot és un descobriment. Em fa una gran enveja aquesta capacitat infinita de descobrir-ho tot contínuament. Surts a la terrassa amb ella i vol agafar cada fulla, cada flor.

Parla’m més d’aquesta necessitat de ser millor.

Quan ets pare acabes fent una reflexió per acció.

¿I què és una reflexió per acció?

Tu pots comprar un llibre d’autoajuda que t’ensenyi de quina manera has d’actuar i el pots llegir i trobar que tot el que diu està molt bé i que, de fet, no ve a ser altra cosa que obvietats, però tot i així no ho fas. En canvi, quan tens una criatura, sense proposar-t’ho ni pensar-hi gaire, acabes fent dia a dia tot allò que cal fer per ser una persona feliç. No et compris un llibre d’autoajuda, tingues un fill.

stats