Una família 'diferent': conviure amb una lesió medul·lar

El Pau i jo vam tenir criatures amb trenta anys. Vam haver de fer un tractament de fecundació in vitro del qual no guardo cap mal record i vaig tenir un embaràs pesat, però breu: amb trenta-una setmanes de gestació i només un quilo i mig de pes cadascuna van néixer les nostres dues filles grans, la Mònica i la Irene. Sis anys més tard, quan vam rebre la carta en la qual ens reclamaven el pagament anual per la conservació d’embrions congelats, vam decidir tornar-hi. Trenta-vuit setmanes després, amb un pes molt més raonable, va néixer l’Alícia. Però el que suposo que ens converteix de debò en una família diferent és que el Pau té una lesió medul·lar. Va quedar tetraplègic amb divuit anys. És usuari de cadira de rodes i, tot i que és força autònom amb els braços, els té també parcialment afectats.

Les nostres filles grans tenen ja catorze anys i la petita està a punt de fer-ne vuit. N’hem passades de tots colors, però les hem passades. El naixement prematur de les bessones va ser una bona hòstia de realitat i responsabilitat. Amb la mà plana, com diria el Pau. Els metges ens parlaven sobre la salut d’uns éssers diminuts que depenien de nosaltres. Eren tan immadures que quan s’adormien, s’oblidaven de respirar i una màquina avisava perquè les despertéssim. La Mònica no tenia les orelles acabades, literal: semblaven fetes de paper de fumar quasi transparent. La Irene tenia les venes tan primes que van haver de punxar-li la via a la cama. Cap de les dues tenia encara el reflex de xumar i els costava horrors agafar pes.

Però de mica en mica ens hi vam fer, tots quatre. Diu el Pau que no recorda haver passat tanta son com en aquella època. Jo feia el que em tocava, com donar-los el pit, i el que ell no podia, com canviar-los el bolquer o vestir-les. Ell, quan tornava de treballar al vespre, distreia la que esperava el seu torn de dutxa o de teta. Mentre jo en banyava una, ell li donava un biberó a l’altra a l’hamaca i m’avisava quan es posava vermella perquè necessitava fer el rotet. Després jo em treia llet amb el tirallet i ell els cantava Bamboo d’Antònia Font per adormir-les i preparava el nostre sopar. Amb l’Alícia va ser tot més senzill: ella va ser un nadó molt fàcil, nosaltres ja teníem experiència i el Pau podia fer equip amb les de sis.

Millor tots junts

Sovint, quan les nenes són fora amb el cau o els avis, penso que la gent que ens veu no s’imagina que tenim filles, encara menys que en tenim tres. Nosaltres no podem improvisar ni acollir-nos a ofertes last minute. Quan viatgem ens costa trobar allotjament adaptat amb capacitat per a cinc persones. No podem triar les localitats quan anem a veure un espectacle i és habitual que el Pau només pugui anar amb un acompanyant. Molts locals tenen graons i, o bé no disposen de bany accessible o el tenen ple de trastos perquè el fan servir de magatzem. Sovint fem tard o hem de renunciar a determinades activitats perquè la logística se’ns fa massa feixuga. El Pau no pot anar a les mostres d’algunes extraescolars de les seves filles perquè la sala no és accessible. I més d’una vegada veiem com pares i mares que s’omplen la boca amb discursos sobre el canvi climàtic o educació respectuosa aparquen als llocs reservats per a persones amb mobilitat reduïda perquè "és només un momentet".

Però nosaltres tenim el nostre propi "estàndard" i, malgrat que ens encantaria triar seient al cinema com tothom, preferim estar tots junts a primera fila que separats. Torticoli inclòs.