Família, faig ‘cyberbullying’

Imaginem que se’ns acosta el nano i ens confessa: faig cyberbullying. De fet, tampoc ens hauria de sorprendre, perquè ja haurem rebut comentaris de l’escola i d’altres famílies, però segurament haurem respost allò d’“El meu fill no pot ser que faci això, segur que els altres provoquen”. Mentre seguim amb la negació, la pilota ens ve parar als peus... i què en fem? La xutem fora, la tornem, la llancem? Aquesta qüestió és important perquè mostra una actitud davant la vida: evitar les situacions conflictives, culpar els altres o acceptar-ho amb responsabilitat.

Abans l’assetjament escolar era i es quedava a l’escola, però ara la pràctica del ciberassetjament té la particularitat d’acompanyar durant tot el dia en forma de missatges al mòbil.

Així doncs, preguntem als adolescents el perquè d’aquesta pràctica. És més fàcil dir segons què a través de la pantalla que en el tu a tu, diuen. D’acord, llavors passem a la segona qüestió: sabeu que el que feu a través del mòbil té conseqüències a la vida real? Sí. No. Dubten. No s’ho creuen.

Posaré un exemple. A les formacions que fem, sovint ens trobem que entre companys es roben els comptes de correu; ells s’ho prenen com un joc, però el que estan fent pot ser un delicte. Fins que una persona no se’ls acosta i els hi explica, donant arguments i recordant-los les normes del joc, no entenen que estan actuant perillosament.

Sembla, doncs, que gestionar el conflicte és més difícil que crear-lo. I, malauradament, això no només els passa als adolescents. Els adults també diem coses a través de la pantalla per no haver d’enfrontar-nos a una situació, quan som nosaltres els que hauríem de donar exemple. Proposem l’opció de donar eines perquè ho resolguin ells, sense els pares pel mig i sense violència, esclar. Però hi ha d’haver algú que s’assegui amb ells per explicar-los com funcionen les relacions socials i el significat de l’empatia.

He llegit molts articles que se centren en la víctima, però trobo a faltar que es parli de l’altra víctima: l’assetjador. Dic l’altra víctima perquè també pateix, perquè també es fa mal i perquè no crec que tractar-los els uns com a víctimes i els altres com a assetjadors ajudi a resoldre res quan parlem d’aquesta matèria i de menors. Jo parlaria més aviat de situacions, i no d’etiquetes. Igual que en altres situacions conflictives, nosaltres, els agents implicats -família, centre escolar i altres companys que se sumen al carro-, hem d’aprendre a detectar-les i fer el possible perquè s’actuï amb coneixement, consciència i responsabilitat.

Iris Roch és Consultora de Cafè i Social Media i de l'Equip Clínic Cipais