Miquel Berga

“Com més gran, més aprenc dels fills”

Escriptor, professor de literatura anglesa a la UPF i pare de l’Eugènia, el Quelic i la Júlia, de 40, 38 i 10 anys. Publica ‘Un aire anglès’ (Edicions del Periscopi), un recull excel·lent de pensaments escrits amb enginy i humor

Miquel Berga és escriptor i professor de literatura anglesa / MARC ROVIRA Zoom

És un fet universal que, com més grans ens fem, més ens assemblem als pares. El poeta Philip Larkin té un vers terrible i provocador: “They fuck you up, your mum and dad (et foten la vida enlaire, el papa i la mama).I el poeta afegeix que justament això serà el que farem als fills. És una manera, potser massa grollera, de remarcar una influència inesborrable.

El teu llibre és més optimista.

Mira, una cosa que m’ha deixat parat és adonar-me que, com més gran em faig, més aprenc dels fills. Em sembla una mena de regal extra a la vida.

Què et preocupa de la relació amb els fills?

L’excés de promiscuïtat. Hi ha alguna cosa inquietant en els fills que reclamen sentir-se estimats per pares emocionalment freds o poc expansius. Els pares som com som i no sé si val la pena donar-hi gaires voltes. Ara, el que és segur és que, per bé o per mal, els fills tenen o tenim una certa tendència a imputar els nostres defectes als pares. Crec que és una manera de defugir responsabilitats.

Expliques al llibre que veus pares obedients.

I jo també ho soc. Vivim en aquesta època de pares extremadament obedients amb els fills i extremadament pendents del que fan. Ens costa molt no viure monitoritzant les seves vides. Necessito saber què fan cada dia. És un marc mental que ja s’ha establert. Ja no som capaços de viure amb incerteses.

Però d’incerteses n’hi ha per tot arreu.

La generació dels meus fills grans ha estat marcada per una crisi econòmica que els ha fet passar moltes dificultats professionals, d’habitatge i de projectes de futur, i potser massa sovint han viscut els fills com un refugi vital. I això genera dependència dels fills.

Has sigut pare als vint i als cinquanta.

Quan tens fills als vint, la vida et reclama per totes bandes i els fills s’alliberen de la presència sufocant dels pares. Quan tens un altre fill als cinquanta, la teva disponibilitat i concentració són superiors. Però llavors potser voldries tornar a ser un pare més inconscient. Tampoc ho sé. Ho va dir molt clar un pedagog: “Abans tenia cinc teories sobre l’educació i cap fill, ara tinc cinc fills i cap teoria”.

Quins altres pensaments t’has repetit al llarg dels anys?

N’hi ha un de Montaigne que és d’aplicació general a tots els temes de la vida, però que val molt la pena tenir en compte en relació als fills: “M’he passat la vida patint per coses que no han passat mai”. En tot cas, sempre va bé relativitzar el pes de les nostres decisions en el futur dels fills.

¿Es pot educar sense fer sermons?

Els pares no han de renunciar a ser com són davant dels fills. Ni tampoc cal esforçar-se per evitar-ho, perquè els fills se n’adonen de totes maneres. Quan parlo amb els meus fills faig servir la ironia perquè és la meva manera de parlar amb qualsevol altre.

Una última cita que ens faci somriure.

L’escriptor Jorge Luis Borges tenia seixanta anys i, quan acompanyava la seva mare a un restaurant, ella avisava el cambrer que "el nene no bebe vino”.